El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

29 d'octubre de 2004
General
0 comentaris

Què és un best-seller?

Potser hi ha poques definicions tan imprecises i ambigües com l’expressió anglesa best-seller. Segons el diccionari, best-seller es diu de qualsevol èxit, editorial o de vendes. I ja comencem a embolicar la troca. Un èxit de vendes sens dubte és un èxit editorial, però sovint els responsables no tenen marge per a sentir-se massa orgullosos…

Pel contrari, un èxit editorial, un d’aquests que donen prestigi i que converteixen les editorials en empreses de referència, no té perquè ser un èxit de vendes. Perquè no anem a posar l’accent mercantilista a tot. O sí?

Aquests dies, els avatars editorials ens han posat molt fàcil l’exemple. Per un costat, hi ha un dels èxits de vendes més esclatant dels últims anys, El codi Da Vinci, un llibre normal que persegueix l’efectivitat i a fe que ho aconsegueix. Per l’altre hi ha El club Dante, de Matthew Pearl, una obra que aspira a ser literatura de qualitat, que deixa un sabor menys inconsistent que l’anterior i que està escrit des del coneixement de la tradició i de l’ofici, sense fórmules per atrapar el lector o, en tot cas, servint-se de les fórmules de l’antiga tradició, llegiu Poe, Hawthorne.

Per al lector intel·ligent, El codi Da Vinci quedarà com una novel·la efectiva, entretinguda, a la qual li ha fet mal la pre-seqüela que ara s’ha publicat, Àngels i dimonis, una obra, aquesta sí, vulgar, amb la mateixa fórmula que El codi Da Vinci, la qual cosa rebaixa els possibles, minsos, aconseguiments de la novel·la sobre Leonardo. I dic que Àngels i dimonis és una pre-seqüela perquè a ningú se li havia acudit de publicar-la en cap llengua de l’Estat fins l’èxit d’El codi… És anterior en el temps, doncs, i s’hi hauria d’haver quedat com a lectura de votants de Bush.

Mentrestant, tenim una obra literària com El club Dante, treballada en tots els seus aspectes, meravellosament ambientada, d’escriptura precisa i estructura fèrria. Una obra, però, que no agradarà aquells perseguidors d’entreteniments fàcils. Com superar les primeres 150 pàgines on a penes passa res?

Dues obres molt diferents injustament emparentades pel seu èxit de vendes. De vegades per l’engany i la falta de respecte que suposa haver promocionat l’obra de Matthew Pearl amb una frase de Dan Brown elogiant-la. Què sabrà Brown de les dificultats d’escriptura d’una novel·la com El club Dante?

S’imposa distingir els llibres que només exigeixen el sentit de la vista d’aquells que ens reclamen tots els cinc sentits.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!