El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

20 de maig de 2009
10 comentaris

“Quadern de Porto” (fragment), de Jaume Benavente.

De vegades els amics ens sorprenen per la seva generositat. Sabeu que aquest bloc té una secció que és la de “L’autor convidat” i avui podem gaudir d’una autèntica exclusiva. Jaume Benavente ens ofereix un fragment del seu futur Quadern de Porto, tot un luxe que hem d’assaborir… 

QUADERN DE PORTO
(fragment)
 

                                   Porto, en canvi, per damunt del seu tràfec incessant, té com un                                                  tel de severitat jansenista, una vaga tristesa externa.

                                                                                GAZIEL, La península inacabada

Sento atracció per les ciutats que creixen a la riba de rius cabalosos, lents i foscos. Porto n’és una. Enfilada, amuntegada, sobre el Douro, gairebé a la ratlla de l’Atlàntic, desdibuixada sovint per la boira o la pluja, és una ciutat menor, impregnada d’una vaga malenconia que també vaig percebre en uns dies clars, lluminosos, d’entretemps a finals de març. Vaig anar a Porto darrere d’una prefiguració, d’una idea ja preconcebuda del que trobaria, il·lusionat i expectant per haver aconseguit a la fi materialitzar un vell anhel. Durant cinc dies i en solitari, volia passejar i mirar, deixar lliscar l’esguard pels carrers que ja havia entrevist en fotografies, en alguns textos, convençut que podria impregnar-me de l’atmosfera de la ciutat per després redibuixar l’escenari on havien viscut els Levi, els avantpassats materns de Marja Batelaar-Levi, el personatge principal d’una novel·la que encara escric. Un lloc de confluència, doncs, entre el món real encara que subjectiu i el món de la ficció.

(Llegiu més…)

De la Baixa a la Ribeira

Existeixen estadis intermedis entre el viatger romàntic i el desprestigiat turista i un d’ells és el del passejant. Caminar, a poc a poc, mentre observes o senzillament bades, deixant que l’atzar jugui el seu paper, és una manera d’apropar-se a l’ànima d’un lloc. Un paisatge porta a un altre paisatge. De vegades sembla que es repeteixen –encara que només sigui una il·lusió- o que són semblants, però sovint esdevenen canviants o fins i tot antagònics encara que s’entrellacin, que juguin a confondre’s i a enganyar a l’observador, i més quan aquest és un foraster. Jo era conscient de les meves limitacions i del perill que implicava aquell viatge a Porto. Era allí empès per una tènue excusa narrativa però sobretot per la barreja d’un pressentiment i una pulsió. No em sentia ni trist ni alegre, sinó tranquil, serè, disposat a dibuixar un petit mapa sentimental, particular, que posés noms a nostàlgies, alguns fantasmes i ficcions. Amb aquest propòsit, ja des del primer dia i a partir d’una pensió tronada a l’avinguda Os Aliados, al cor del barri de la Baixa, vaig iniciar un periple erràtic pels carrers desballestats, abandonats a la decadència, amarats d’una solitud sorollosa, amb els vestigis d’una antiga puixança arquitectònica que els seus edificis barrocs i neoclàssics encara deixaven entreveure i que em recordaven el que Gaziel havia escrit sobre la seva tristesa externa. Aquest deambular el vaig repetir dia rere dia, amb les seves variacions, i intentant abastar cada vegada una mica més. Dins del mapa del passejant, hi quedaven llocs com l’espectral Torre dos Clérigos, o aparentment singulars com el Cafè Majestic o la llibreria Lello&Irmão, que aviat em van semblar falsos, decorats sumptuosos per al consum dels forasters, tal com intentaré d’explicar a través d’aquest dietari. També, però, vaig prendre nota de paisatges d’un Porto més quotidià, fragmentari i d’ús personal. El mercat del Bolhão, on els coloms conviuen amb la fruita de les pageses, la infinitud de cafès-pastisseria, els comerços d’aparadors decrèpits del carrers Almada, Formosa, o 31 de Janeiro, els drogoaddictes aparcadors de cotxes de Sa Bandeira, el caos de la plaça Batalha, les cases tancades de Bonjardim, d’Entreparedes, la desolació nocturna de l’estació de ferrocarrils de São Bento, amb els seus taxistes ociosos i els vagabunds pidolaires, però també l’elegant i cosmopolita carrer Galeria de Paris, amb les seves sales d’art contemporani, o la discreta i moderna llibreria Latina, en un extrem del carrer Catarina, on vaig ensopegar amb alguns llibres sobre l’univers literari de Miguel Torga que no havia vist mai. Invariablement, l’exploració de la ciutat acabava sempre al capvespre en una de les taules del Cafè Aviz, un local del tot humil de la Baixa, sense cap luxe ni pretensió, amb parroquians gairebé exclusivament portuguesos, aplegats en les petites taules i, ocasionalment, fent alguna partida de billar al soterrani. Cansat, però feliç, després de voltar per Porto, a l’Aviz podia endreçar les impressions del dia alhora que continuava buscant un món i una història per a la família Levi.

Uns dies els passejos em duien a Bonfim, més enllà de la plaça Batalha, i altres dies em menaven en sentit contrari cap a la Ribeira, l’antic barri mariner que ressegueix la riba nord del riu.  Quan el deambular em duia cap al riu caminant pel carrer de les Flores, amb els seus edificis ennegrits i abandonats, m’endinsava en un univers d’on feia temps que la il·lusió de viure havia fugit. En arribar al moll de la Ribeira, em trobava amb les seves cases d’antics pescadors, ara amb les façanes escrostonades, amb roba estesa als balcons i multitud d’antenes parabòliques i alguns dels baixos dels edificis ocupats per restaurants on només deuen menjar els escassos estrangers que visiten la ciutat. Als peus d’aquest univers caòtic i deixat, hi ha el riu, ample, dens i silenciós. I a l’altra banda, resta la ciutat veïna de Vila Nova de Gaia i el seu moll, amb els rabelos, les petites embarcacions de fusta que dècades enrere transportaven el vi, ara definitivament amarrats com a reclam dels cellers i les destil·leries.

A la Ribeira, però, hi ha un element que determina la seva fisonomia, és el pont de Dom Luiz I. Porto és una ciutat que no es pot entendre sense el seu riu i els seus ponts. En té sis, ben diferents i escampats al llarg del recorregut del Douro. El més monumental sens dubte és el pont de Dom Luiz I, una colossal estructura metàl·lica, obra de Teófil Seyrig, un col·laborador de Gustau Eiffel -artífex d’un altre pont de ferro, el de D. Maria Pia, més discret però que a mi em va intrigar més-. En realitat, el pont de Dom Luiz I és un doble pont ja que per la seva part superior circula l’ultramodern metro de la ciutat, així com els passejants que vulguin desafiar el fort vent, mentre que en la seva part inferior transiten els vehicles, els vianants més prudents i també els nois que a l’estiu es llancen al riu des d’allí. El vaig creuar cada dia, tan sols pel desig de contemplar la façana fluvial de Porto des de la riba de Vila de Nova de Gaia, ja fos arran d’aigua o des del mirador del Jardim do Morro.

Cais das Pedras

Ja el primer dia, des de la Ribeira, vaig voler seguir el curs del riu fins a Cais das Pedras. Per arribar-hi, vaig caminar per la Ribeira fins a l’encara més humil barri de Miragaia, un nucli de gent senzilla que viuen en cases mínimes abocades al riu i enfilant-se en un breu turó. La curiositat i l’afinitat per determinats noms em va portar a ficar-me al carrer d’Armènia i a pujar per les escales del costerut carrer Mont dels Jueus. Un món elemental, sense guarniments, d’absoluta modèstia. En el meu ascens, trobava gavines aquí i allà. El sol de la tarda era agradable i fred.

Més endavant, a la cantonada de Bandeirinha, hi ha el Palau de les Sirenes, un edifici que contrasta amb les cases de la part baixa de Miragaia per la pulcritud del seu color blanc i, sobretot, per les dues sirenes esculpides en pedra que vigilen la porta principal i que anys enrere també devien guaitar la navegació fluvial. Vaig estar-m’hi una estona, contemplant el Douro, suau, verdós, sense vaixells. Un riu mort?

Baixant per les Escales de las Sirenes, vaig creuar-me amb dues velletes i un home més jove que pujava. Les dues dones eren veïnes i van desaparèixer darrere d’una porta, mentre que l’home va continuar pujant. Només amb una ullada vaig comprendre que era un yonkiee. Estava seguint a les dones per atracar-les? No m’ho va semblar pas, més aviat aparentava tenir pressa per arribar al petit mirador que feia el carrer davant del Palau de les Sirenes. Vaig imaginar-me’l al lloc on jo havia estat feia uns moments. S’hi aturaria a contemplar el riu, l’altra riba? Buscaria recer sota les sirenes de pedra?

De nou a la part baixa de Miragaia, al Largo da Alfãndega, una petita plaça amb un quiosc de begudes sense clients i tres velletes assegudes en un pedrís que només em van dedicar una breu mirada, vaig enfilar pel carrer Monchique, havent-me d’apartar per deixar pas al tramvia. En cinc minuts només, el paisatge va experimentar una nova transformació. La caòtica pobresa de Miragaia deixava pas a la dignitat del Cais das Pedras, una trentena de cases de planta baixa i pis, sota la vigilància de l’església de Massarelos,  que resseguien el riu, formant un curiós arc el carrer i el viaducte sobre el Douro pel quan passaven els automòbils. Les cases, una mica més grans i de façanes lleugerament més nobles que a Miragaia, estaven igualment deixades i en alguna fins i tot era evident que ja no hi vivia ningú. De fet, en contrast amb la populosa Miragaia, el Cais das Pedras semblava desert.

Vaig aturar-me una estona a mirar la rampa de pedra per on antigament entraven i sortien les barques al riu. Davant de les aigües fosques, verdoses d’aquell moll abandonat, tractava d’imaginar-me als nens que a l’estiu s’hi banyen. A la fi, després d’anys de pensar-hi, jo era al Cais das Pedras. Havia anhelat durant anys viatjar a Porto i, entre altres llocs de la ciutat, passejar pel Cais das Pedras, trenta cases i el seu moll de pedra en desús, un mínim univers aïllat en el temps i el silenci, sinó fos per l’enrenou intermitent dels automòbils del viaducte. Malgrat el soroll del trànsit, Cais das Pedras tenia un silenci interior. Una mica després, arribava a l’extrem del carrer, just a l’última casa, a la cantonada de la petita plaça on acabava el trajecte del tramvia. Més enllà, l’Alameda Basilio Teles s’endinsava en Massarelos, paral·lelament al riu, cada vegada més ample i proper a l’Atlàntic després del pont de l’Arrábida. Aquell era un altre món, per a mi ja no era Porto i no hi volia anar. El meu petit passeig finalitzava allí, just en l’última casa del Cais das Pedras, sota l’església de Massarelos. Llavors, a la finestra del pis superior de la casa, vaig descobrir que hi treia el cap una dona jove. Per l’aspecte, no semblava portuguesa, sinó més aviat anglosaxona o nòrdica. Era jove, potser de l’edat de Marja Batelaar. Feia posat d’avorrida, mentre mirava cap al pont de l’Arrábida i potser cap a l’oceà entrevist a la desembocadura del riu. Espiant-la, vaig sentir el seu cansament, la lentitud de la tarda a través dels seus ulls, del seu pensament. Llavors, em va venir al cap una idea excèntrica: tot i que el passat dels Levi no era allí, sinó probablement a l’altre extrem de la ciutat, a Bonfim, aquella dona podia ser Marja Batelaar? Potser sí. En uns segons, en aquell petit món, a l’última casa del Cais das Pedras, l’atzar i la ficció s’aliaven. Darrere de la dona hi havia algú, vaig adonar-me perquè ella parlava, sense tombar-se, encara amb la vista a l’horitzó, el pont de l’Arrábida, l’oceà. Aleshores, va aparèixer a la finestra un home, també jove i d’aspecte foraster. Semblava una mica nerviós, potser fins i tot enfadat. Vaig suposar que potser havien estat junts al llit, que s’havien adormit i que, en despertar-se, havien estat parlant fins que alguna cosa s’havia espatllat. Llavors, la dona havia sortit a la finestra, preguntant-se què feia en una ciutat petita i estranya com és Porto.

Em vaig allunyar d’allí, del riu, de Marja Batelaar i el seu amic, pujant cap a la ciutat. Mentre ascendia pel carrer de D. Pedro V, el meu amic Xavier em va trucar al telèfon per disculpar-se perquè aquella tarda no podia anar a córrer amb mi, com fèiem cada dimarts, cap al tard. Era una conversa telefònica insòlita i, per uns moments, vaig estar temptat de no revelar-li que jo em trobava a Porto. Li ho vaig dir, però, i de seguida varem deixar de parlar. Una mica després, A Entrequintas, en la quietud d’un parc, sabent que el Cais das Pedras quedava a sota i encara somrient per la irrupció de la quotidianitat barcelonina en el meu petit viatge a Porto, vaig tornar a guaitar el Douro, l’oceà a través de la tarda declinant. Em sentia en calma.

Jaume Benavente

  1. Bones notícies, no només pel Quadern de Porto, també per la ficció que el duu fins aquest escenari.  En Jaume és un autèntic outsider de les lletres catalanes, emparentat amb Canetti o Sebald pel que fa a narrador, creador d’estats d’ànim, copsador de sentits i sensibilitats, més que no pas fabulador. M’alegra que segueixis apostant per ell, Xulio, perquè malgrat el silenci dels mitjans ha anat forjant una carrera literària molt sòlida, amb dos llibres fantàstics (“Viatge d’hivern a Madeira” i “Llums a la costa”). Cal apostar també per la diferència perquè la nostra literatura també basi la seva qualitat en la varietat de les visions i de les veus. 

  2. comprovar el nivell que ha agafat el debat en aquest post dedicat a un text inèdit de Jaume Benavente.
    Poc puc afegir a banda d’agrair-vos especialment, David, Jaume, Xavier, la vostra participació i fidelitat al Violinista Celest.
    Una abraçada.

Respon a Xavier Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!