El violinista celest

Per si us ve de gust fer-li una ullada, us deixo a “El
violinista celest” el primer capítol de la meva novel·la El somni de Tàrraco.
També el podeu trobar en la pàgina web del llibre amb altres informacions i
curiositats…

Si us resulta més còmode el podeu llegir en format original al PDF adjunt.

 

 

 

L’amor és l’arquitecte de l’univers.

Hesíode

 

Més trist que la mort és la
manera de morir.

Marcial

 

 

1

 

 

Tàrraco, estiu, 26
aC

 

Si en Sul·la Likinos hagués
repetit el camí dels últims dies,

no hauria passat res. Tenia el costum de
baixar corrents,

amb l’esquena contra la muralla, com si
es tractés d’un

exercici gimnàstic. De seguida, en
arribar a les portes del

recinte tancat del fòrum, es posava a
quatre grapes. Es trobava

massa lluny perquè algú pogués endevinar
la procedència

dels seus passos, però no volia córrer
cap risc. Per

primera vegada era conscient de la seva
llibertat i temia

qualsevol contratemps més que no pas la
fúria dels déus.

Des de la distància podria haver estat
pres per un gos o

una ovella, però qualsevol precaució era
poca per ocultar la

seva esvelta figura de l’atenta
vigilància dels soldats. Gairebé

arran de terra, en Sul·la també vigilava
la immobilitat de

les seves llances, plantades amb fermesa
a la porta que donava

accés al Fòrum Provincial.

Sabia que la preocupació principal del
cos de guàrdia no

eren la basílica ni les tavernes que
albergava el recinte, i molt

menys el tabularium,
l’arxiu que els romans, convençuts que

el bon govern tenia a veure amb el
registre escrit de cada

moviment ciutadà, venien omplint de
lligalls, tauletes i papirs

des de dos segles enrere. L’única ordre
que havien rebut

els vigilants era tenir cura dels
materials de construcció de la

nova ciutat que, d’uns mesos ençà, s’amuntegaven
a la plaça.

Durant els darrers dies s’hi havien
registrat alguns robatoris

menors i era difícil seguir-los la
pista. El marbre

groc de Numídia o el pòrfir vermell d’Egipte
eren molt cobejats,

i això sense parlar de les muntanyes de
maons o els

blocs de pedra de les pedreres del
Mèdol. Octavi August

estava decidit a convertir Tàrraco en
una segona Roma,

però, pel poc que sabia d’aquella ciutat
que en Sul·la mai no

havia trepitjat, l’emperador tenia molta
feina per fer.

Aquella nit la ciutat de Tàrraco, que
passava per tenir

uns hàbits silenciosos, tret dels
aldarulls habituals a la

zona del port, anava plena de sorolls,
de crits llunyans, de

passos en la foscor. Per un instant va
pensar si seria ell l’origen

de tot l’enrenou, però de seguida va
rebutjar la idea.

Feia setmanes que s’hi aventurava per
trobar-se amb l’Adriana.

Tenia apamada la llargària de cada
carrer, lliscava

entre temples i edificis com un lluç
entre les fustes de

l’embarcador on tan sovint anava a
somiar amb altres horitzons.

L’arribada de l’estiu feia més difícil l’empresa.
La llum

solar il·luminava fins molt tard els
carrers de Tàrraco i, si

s’encantava amb la companyia de l’Adriana,
la lluna arremetia

amb força des del seu cau marítim com un
escut preparat

per a la lluita. Al principi, la seva
intensitat quedava

apaivagada sota una capa taronja que
confonia els colors,

però aviat, a mesura que ascendia en l’horitzó,
era com una

enorme làmpada d’oli que els déus havien
penjat al cel.

El dia que va començar tot, era la
primera lluna plena

de l’estiu. Brillava en les altures, com
si amb la seva claror

volgués marcar el recorregut nocturn d’en
Sul·la Likinos.

Podria haver fet el camí de tornada de
sempre. A recer

de la muralla que el protegia en les
contínues visites a la

part alta de la ciutat. Però no va ser
així.

Dos segles enrere, quan l’havien fundat
els Escipions,

en la seva recerca d’un indret més
avançat que Empúries

per combatre els cartaginesos, Tàrraco
havia viscut èpoques

molt diverses. Ara, amb l’estada d’Octavi
August, una

mica obligat per la seva malaltia, la
ciutat s’havia convertit

en la base d’operacions de les campanyes
contra els pobles

càntabres i àsturs del nord d’Hispània,
i havia rebut un impuls

ben significatiu en la seva vida
quotidiana. L’activitat

comercial era incessant, les legions hi
havien fet instal·lar la

seva base de rereguarda, els savis i els
poetes pul·lulaven

pels seus carrers confiats de trobar-hi
algun coneixement

nou que enriquís la seva visió del món.

Si seguies l’estela de la muralla,
anaves descendint pel

petit turó fins que la salabror
anunciava la proximitat dels

molls. L’habitatge dels Likinos es
trobava poc abans d’arribar-

hi; una domus
relativament petita envoltada de cases

més modestes, les insulae,
on es concentrava la població en

pisos llòbrecs i pudents. Més enllà
només hi havia els magatzems

i el port.

Dotada d’un atrium
força envejat, semblava la casa d’un

patrici en aquell barri de persones
senzilles. Tots sabien,

però, que hi regnava la tristesa. La
mare d’en Sul·la havia

mort d’unes estranyes febres anys
enrere, i el seu pare, en

Kaenos, comandant de la principal flota
comercial que feia

el trajecte entre Tàrraco i el port d’Òstia,
tan a prop de

Roma, es passava el temps a la mar.

Així doncs, el seu fill vivia sol a la
casa familiar amb l’única

companyia de dos esclaus que esperaven l’oportunitat

de navegar amb el seu amo. Impel·lit pel
deure filial, en

Sul·la també s’havia sentit obligat a manifestar
la intenció

d’acompanyar-lo, però ell no volia
navegar i el seu pare ho

havia entès feia molt de temps. L’ocupació
principal del

jove era formar-se i esperar una bona
oportunitat com a

ciutadà romà. Així, assistia a les
classes del millor preceptor

que havia passat per Tàrraco, Apol·lodor
d’Efes, mentre

somiava en la seva vocació de mestre,
que havia deixat de

ser un secret.

Quan estava a punt d’ajupir-se per
creuar la part del trajecte

més arriscada, aquella que quedava tot
just enfront de

l’entrada del fòrum, va advertir sorprès
l’absència dels

sentinelles.

En lloc de posar les mans al terra i
caminar com un

felí tot al voltant del recinte, es va
aturar uns instants per

contemplar els darrers treballs del
temple dedicat a Octavi

August, banyat per la potent llum de
lluna. L’aire portava

encara l’aroma de carn rostida al forn i
d’algunes herbes

habituals en els menjars romans, com ara
el coriandre, la

ruda, el comí, el levístic. També hi
havia algú que bullia

most amb els seus condiments, sens dubte
per elaborar

defrutum per a uns quants dies. A en Sul·la, que
ja feia molt

que no sopava a l’hora, li agradava
especialment aquesta

salsa i la sensació de buidor li va
pujar per les tripes fins a

apoderar-se per complet dels seus
pensaments.

Però allí, situat davant del temple, va
recordar de sobte

que la seva família s’havia negat a
prendre en consideració

els cultes estrangers. Abans de morir la
seva mare, es reunien

sovint a l’atrium
i repetien amb satisfacció les cròniques

familiars, sobretot aquelles que
parlaven dels avantpassats

anteriors a l’arribada dels romans. Però
la realitat

era que en Kaenos Likinos havia
abandonat el seu antic

ofici de pescador per acabar a les
ordres de l’emperador. El

seu coneixement del Mediterrani i la
perícia com a navegant

el van fer ben aviat imprescindible en
una flota cada

cop més extensa. La voracitat de Roma a
l’hora de reclamar

mercaderies a les províncies creixia
sense aturador.

Per tot això en Sul·la feia temps que ja
no parava gaire

atenció a la memòria dels avantpassats.
La decisió del seu

pare li havia transmès una ensenyança:
res no era immutable.

Igual que la vida presumia d’un final
cert, tampoc els

éssers humans no podien planificar la
seva existència amb

la rigidesa dels sabers antics. De
sobte, el jove va pensar

que si el seu pare hagués tingut
coneixement de la seva

aventura, del risc que corria cada nit a
la part alta de Tàrraco,

s’hauria guanyat el seu menyspreu.

La visió de l’altar provisional que s’hi
havia instal·lat,

amb tota la seva magnificència, el va
omplir d’emoció; tanta

que, per uns instants, li va semblar que
res ni ningú no el

podria arrencar d’aquell indret. No s’hi
hauria d’haver aturat,

però cap indici no el va advertir de les
conseqüències

que aquell gest tan simple podia arribar
a tenir.

El soroll venia de molt a prop. En un
primer moment,

el jove va ser incapaç de descobrir-ne l’origen.
Era un gemec,

com un lament que anava guanyant força
i, de cop i

volta, se’n perdia el rastre. Poc després
el va tornar a sentir

pertot arreu. Aquesta vegada més fort,
més intens, com un

crit d’auxili que el vent traslladava d’un
costat a un altre.

En Sul·la va entendre que, fos quin fos
l’origen del plany, a

cada instant més clar en la nit de
Tàrraco, rebotava contra

les parets del fòrum i viatjava entre el
silenci.

De sobte va reaccionar. Encara era a
temps de tocar el

dos. Si en aquell instant hagués girat
cua, ningú no hauria

pogut aturar la seva cursa. Sabia que,
si el descobrien, es jugava

aquells encontres nocturns amb l’Adriana,
que ja considerava

com a part de la seva vida.

Però de nou va escoltar el gemec, més
fosc però a la vegada

més profund. La tensió entre el desig de
marxar i la

impossibilitat de fer-ho li va provocar
una estrebada als

músculs dels malucs, que van quedar
adolorits.

Es va fregar la cama dreta amb les mans,
dubtant si podria

continuar i, aleshores, va veure aquella
figura. Jeia entre

unes columnes properes, intentant
aixecar-se, com una

taca blanquinosa retallada en la
penombra. No va dubtar

que era l’origen dels laments.

Encuriosit, sense pensar-ne les
conseqüències, va avançar

fins a tenir-la al davant. No s’havia
enganyat, la figura que

hi havia vist era la d’un home. Per la
riquesa de les seves robes

devia ser un patrici o un comerciant
pròsper, però a en

Sul·la no l’amoïnaven gaire aquestes
distincions. Fins que

l’Apol·lodor havia arribat a Tàrraco en
companyia de l’emperador,

bona part de la seva vida l’havia passat
als molls,

com qualsevol vailet de classe baixa,
entre l’olor de peix i

els crits dels mariners.

Quan es va ajupir per parlar amb aquell
home, es va

adonar que el coneixia. I tant que el
coneixia! Qui tenia un

punyal clavat al costat dret i
agonitzava als seus braços era

en Manni, el governador de Tàrraco, el
pare de l’Adriana!

Espantat, conscient per primera vegada
del perill que

corria, el jove va fer dos passos
enrere. Però aleshores va

escoltar de nou el gemec i, apropant-se,
li va parlar en veu

molt baixa, potser pensant que amb el
seu gest faria minvar

la intensitat dels seus laments.

—Què puc fer? Com puc ajudar-vos? —li va
dir mentre

comprovava que només es podia distingir
el mànec d’un

punyal entre el vermell de la sang que s’estenia
per les robes

de l’home.

—Lucà…! El meu fill…! —va respondre
amb un darrer

esforç en Manni; poc després va tremolar
de dalt a baix i va

deixar caure el rostre sobre el basament
d’una columna.

En Sul·la havia vist moltes baralles als
molls, fins i tot

algunes amb el resultat de ferides tan
greus que el seu pare

les havia qualificat de definitives.
Havia assistit un parell de

vegades als instants finals de la vida d’un
home, i tots ells

havien recordat algun familiar proper,
una mare, un fill,

una germana.

La figura va quedar immòbil en una
posició forçada. El

jove va intentar parlar-li de nou, tot i
saber que ja era inútil,

però el seu cor encongit ofegava el doll
de paraules que

li hauria agradat llançar a la nit de
Tàrraco. Després va

prendre el cos del governador entre els
seus braços i el

va gronxar com si fos un nen que
necessités sentir la tebiesa

d’un cos abans d’adormir-se.

_______________________________

Fotografia: L’aqüeducte de les Farreres a Tarragona, un dels escenaris de la novel·la.

X. R. Trigo, El
somni de Tàrraco, Barcelona, Edicions 62, 2009.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!