El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
El passat dia 18 d?octubre vaig tenir la sort de conduir l?homenatge amb que la Casa de la Cultura de Girona celebrava la trajectòria intel·lectual i humana de Feliu Formosa. Puc dir que la categoria dels participants ?m?hi excloc modestament d?aquesta afirmació, és clar- va configurar una nit màgica, sens dubte merescuda pel poeta.
Però allò cert és que tant l?escenari, la dedicació i atencions dels organitzadors ?recordem que l?artífex intel·lectual d?aquest Festival de Poesia és Roger Costa-Pau– i l?altura que va assolir l?espectacle amb les veus d?Ester Formosa (a la fotografia) que va cantar algunes cançons escrites pel seu pare, i Coia Valls, que va posar la seva veu als poemes de l?autor.
Regirant el meu arxiu de textos propis he trobat aquest comentari sobre l?últim llibre de Feliu Formosa…
COMPOSITOR DE PARAULES
Feliu Formosa té una trajectòria exemplar dins la cultura catalana dels últims 30 anys. El seu esforç ens ha regalat excel·lents traduccions -la qual cosa sembla destinada a desaparèixer-, a més de tres dietaris fonamentals –El present vulnerable (1979), A contratemps (2005) o El somriure de l?Atzar (2005)- i una estreta relació, cultural i humana, amb el teatre. Però, sobretot, ens ha ofert una obra poètica, madura, ambiciosa, treballada, que el temps ha anat despullant de paraules supèrflues….
El títol del seu nou llibre, Centre de brevetat, s?ha d?interpretar, doncs, a partir d?un doble sentit. D?una banda hi ha una branca de la seva poesia que tendeix a la concisió; versos curts, de vegades solitaris, que aspiren a commoure?ns sense oblidar la seva possible petjada estètica: com ara l?excel·lent Immediacions (2000). D?una altra, la seva voluntat d?acostar-se a l?essència del llenguatge, de cercar en profunditat allò que té la poesia de significant, de transcendent, sempre sense caure en floralismes o experiments inútils.
L?autor va reunir fa dos anys els seus llibres a Darrere el vidre. Poesia 1972-2002, però si llegim amb atenció Centre de brevetat ens adonarem que, lluny d?un punt final, es va tractar només d?un blec en el camí, d?un punt i seguit cap a una formulació més intensa dels trets que recorren la seva obra. Ja des de la primera lectura Formosa ens convenç de l?oportunitat d?un nou llibre. Hi ha la varietat formal, la perícia altrament demostrada a l?hora d?ajustar els conceptes, però també se?ns ofereix un discurs que guanya en saviesa, en interès per al lector, i que acompanya cada cop amb més força la vessant compositora.
I aquesta última paraula ens dóna peu a penetrar els poemes de Centre de brevetat. Formosa és un compositor de la paraula, un poeta que sap, com pocs, acomodar sentits dins d?un gènere obert i plural. Així, no resulta estranya la riquesa de models que fa servir. Des del poema molt breu, a penes unes paraules que filtren l?iceberg, al poema en prosa, d?una qualitat que, deixant de banda la modernitat del llenguatge, tenen la volada del millor Foix, aquell que desgrana la vida investigant llums i ombres.
Formosa entén que el discurs poètic passa per no mitificar ni mitificar-se, per mirar de front els aspectes que ens colpeixen a cada pas. I ho fa amb poemes magistrals, com ara ?La pèrdua?, ?Alguna veu?, ?Marea baixa?. Al fons ressonen els ecos de les veus properes, algunes ben poc habituals a la nostra poesia: Alejandra Pizarnik, Rene Char, Bertold Brecht, però també els temes de sempre vistos des d?una perspectiva actualitzada i moderna. El pas del temps, l?amor, la imminència de la mort, generadora de dubtes injustos, el buit que van deixant els altres. Si fem una lectura interessada del primer poema, un corprenedor ?Desolació?: ?Tinc la impressió constant / que hi sobro, / que hi sóc de més / enmig dels morts en qui continuo / tenint fe i els vius capaços / de fer-me perdre-la.?, arribarem de seguida a una conclusió rotunda. Si hi ha alguna cosa que no sobra en la poesia catalana contemporània és l?obra i la figura de Feliu Formosa.
_________________________
Feliu Formosa, Centre de brevetat,
Barcelona, Meteora, 2007. 60 p.
(Publicat a l’Avui)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Llàstima no haver pogut anar-hi.
Felicitats pel bloc. Mireu aquest: http://www.ulldepoll.cat
Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa a un poema
que no pot ésser escrit. Sóc amic de la idea perduda,
de l’inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m’ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc […]
Feliu Formosa.
Com va Xúlio!
He encapçalat el meu comentari amb aquests versos de Feliu Formosa, perquè sovint desitgem ferventment els magnífics versos dels altres. En aquest cas, sempre que els llig, aqueix Sóc amic de la idea perduda m’entusiasma i em molesta alhora. M’entusiasma la senzillesa amb què expresa el que per a molts escriptors és un problema i, em molesta la mateixa senzillesa amb què assumeix la inutilitat, perquè en assumir-la, la converteix en vehicle d’expressió.
Em sembla magnífic com domina la negativitat, com, almenys en aquest cas, el que seria motiu de conflicte per a un altre, gairebé és, per a ell, un principi insubornable.
Salut Xúlio!