El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

24 de març de 2010
2 comentaris

Per si voleu llegir els meus comentaris sobre poesia al Versos.cat…

Els
que m’heu anat seguint sabeu que he escrit moltes ressenyes literàries, sovint
més des del punt de vista del lector que vol compartir els seus descobriments
que no pas del crític. És per això que poques vegades llegireu comentaris
negatius. La meva idea passa per parlar dels llibres que m’agraden, que els
altres ja faran la seva vida.

Ara
els amics de Versos.cat m’han donat
l’oportunitat de dur a terme un dels meus somnis: mantenir una secció de
comentaris sobre poesia -la d’ara mateix i la de sempre-, una secció que vol
tenir regularitat i que vol abastar tots els llibres del gènere, dins, és clar,
de les meves possibilitats.

He
d’aprofitar per recomanar-vos Versos.cat, un bloc de creació i crítica sobre
poesia que era del tot necessari i que l’amic Daniel Ruiz-Trillo ha sabut posar en marxa. En ell, a més dels meus
comentaris dins la secció “Recer”,
podreu trobar, entre altres signatures, les de David Madueño, Anna Fenoy,
Ricard Ripoll o Lluís Calvo.

Per
començar la secció he comentat un llibre que m’ha sorprès molt gratament, La matinada clara, de Maria Cabrera,
publicat per l’editorial Accent de Girona.

 

LA MATINADA CLARA

de Maria Cabrera

Ara, quan fins i tot
l’avantguarda ens sembla clàssica, fa goig comprovar com algú torna a embolicar
la troca sense deixar de banda la tradició i, alhora, ens crida sense pietat
que el llibre que tenim a les mans és fill del seu temps. Davant els ancestros
literaris hom pot badallar, abstenir-se o, si ha entès que la poesia també té
un punt de responsabilitat, enfrontar-s’hi sense por un cop s’han assimilat els
indicis de grandesa que som capaços de percebre als clàssics.

Tot indica que l’actitud
de Maria
Cabrera
amb el llibre que ens ocupa, La
matinada clara
, s’acosta a la darrera possibilitat i fa seva
l’aventura que, al capdavall, hauria de significar escriure poesia a
començaments del segle XXI. Aventura perquè, davant l’excel·lent tradició que
atresorem, cada línia escrita pot esdevenir una mera replica sense sentit, un
voler i no poder que a pocs acabarà important.

Hem de dir ja, sense
embuts, que La matinada clara és un llibre complex i notable, un recull
de poemes que ve a afegir-se a altres veus –només dos exemples en boca de tots:
Laia Noguera
i Anna Ballbona
que redimensionen la poesia actual en català. Hi ha en els poemes de Maria
Cabrera un esforç creatiu molt remarcable, un intent de retòrcer aquest vell llenguatge
de la poesia, de tornar-li passió i configurar un discurs que s’avingui amb el
moment actual del poeta, una manera eterna, al capdavall, de colpir els
lectors…


Si voleu llegir la resta del meu comentari, heu d’anar al
Versos.cat…

 

  1. Hola Xulio!
    M’ha agradat molt rebre notícies sobre la teva relació amb aquest blog de poesia. Un cop he llegit la crítica sencera m’han vingut ganes de llegir-ne, si més no, un tast o sigui que qualsevol dia vaig a la llibreria a veure si el trobo, perquè la distribució de la lírica és un poema… (ups, m’ha quedat molt Matias Prats, això).
    Bé, això, que moltes gràcies per una ressenya engrescadora!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!