Sovint una novel·la és alguna cosa més que allò reflectit al llibre. La seva escriptura comporta anècdotes, històries rebutjades, imatges fundacionals i bona cosa d’altres petits detalls que poden ajudar, més que a entendre-la a gaudir-ne. Sempre he pensat que una novel·la s’ha d’explicar per ella mateixa, que no s’hi val a intentar reforçar les
SOMRIURE Fa dies que la tendresa ha tornat a les nostres mans i que la vida es mou amb la intangible cadencia d’un núvol lleuger de primavera. Sóc feliç cada cop que m’adono que encara seguim creient en immaterials promeses d’aire. Mentre tot anuncia irreversiblement que el món és a punt de caure al precipici
El somni de Tàrraco, publicada en català per Edicions 62, és la darrera novel·la de X. R. Trigo. La història té lloc a Tarragona, la ciutat que Octavi August va convertir amb la seva presència (27-25 aC.) en la capital efectiva de l’Imperi Romà. Novel·la d’amor i d’intriga, pretén reconstruir aquella època llunyana ajudant-se de
Tant de temps al punt de fuga i just acabe d’advertir l’altre verd-blau de la teua mirada, exactament com si es tractés d’una fugaç anamorfosi. (Poema inicial. Primera part del llibre: All My pretty Ones) _________________________________________ 1. Una inquietud em sobta que no és l’angoixa de la pàgina en blanc, ni la substitució
Tot i que no sempre puc dedicar-li una atenció preferent, sempre he pensat que “El violinista celest” és el meu dietari en xarxa. Ara, amb motiu de la publicació d’El somni de Tàrraco (Barcelona, Edicions 62), que veurà la llum el dia 27 d’octubre, vull deixar constància de les presentacions, xerrades i actes que es
MONTPELLER, GENER Has de fer-te una altra pell sota les pedres arraconades de la gorga brava -tota d’espais orbs- en què ara habites entre el blanc de companyies dòcils. Travessa el mite d’una biografia i mira’t en la llunyania d’una aigua serena. Has de triar el naixement, les roques, el blau. Ricard Mirabete
Dilluns, 5 d’octubre de 2009. A mitjan tarda van pujar els núvols des de la riba. Avançaven entre les agulles dels pins en forma de boira i seguien per sobre del ràfec de teules de l’hotel, ja a penes hi havia hostes, cap al nord fosc. Destil·laven, els núvols, tints de pissarra, calç i ferro,
Després d’una vida comercial que ens ha deixat a tots bastant satisfets –espero que sobretot als lectors-, Els secrets de la reina comença ara la seva nova vida en butxaca. Mai millor dit, perquè l’editorial que la publica és “La Butxaca” del Grup 62. Els novel·listes sempre tenim una opinió moderada dels llibres que anem
FOIXIANA Perquè Foix ja no és un autor, sinó un gènere. Sol, i de Foix, i amb el gest de l’estrella em bec, tantost, les blaves longituds per boscos tous i aromes de canyella i punts dements que m’abracen, perduts. Si sóc: on vaig? Per quin asfalt sens rella, -per quin film
Ja han passat cinc anys des que els amics de Vilaweb em van convidar a aventurar-me en el món digital a través d’un bloc que, finalment -després de recordar una conversa sobre Marc Chagall amb Maria Àngels Anglada- portaria el nom d’El Violinista Celest. Durant aquest temps m’ha acompanyat i, gairebé sempre, m’ha donat enormes
Potser l’aspecte que més fa destacar el bons escriptors de novel·la negra és la seva capacitat per fer-nos interessant un argument mil vegades repetit. Quantes novel·les comencen amb l’aparició d’un cadàver? El misteri que s’hi genera mou, o no, l’interès del lector/a. Però sovint, segons la meva manera de veure-ho, una part important de l’èxit
Hi ha altres móns, però estan continguts en el nostre, només s’ha d’esbrinar per saber quins són els camins per arribar-hi. Aquesta és una de les millors notícies que amb certa regularitat ens porta la literatura. Les darreres novetats de novel·la negra o policial que venen publicant les editorials ens parlen d’una excel·lent collita a
Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4 Probablement Mal d’escola, escrit per Daniel Pennac, és un dels millors llibres de pedagogia de la llengua que he llegit des de fa molt de temps. És una pura meravella en el benentès que estiguis predisposat a escoltar la veu narrativa bella i ben ritmada d’un professor que va desgranant veritats
Hi ha pocs escriptors que en vida representin l’evolució de les formes narratives com ho fa Claudio Magris. Els lectors d’aquesta secció han pogut llegir amb certa freqüència que l’autor nascut a Trieste és un dels màxims representants del que s’ha batejat com a “no ficció”. Els seus llibres se situen en una frontera enriquidora
És possible reunir en una mateixa peça literatura i autoajuda? Sobretot: es pot fer sense que grinyolin els pilars fonamentals de disciplines tan, a priori, oposades? Els anomenats llibres d’autoajuda es queden sovint en una mena de recorreguts a vol d’ocell pels temes tractats. Hi ha que són resums o aproximacions útils, d’altres potser només