El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
NEGRA I ESCANDINAVA (IV): Jo Nesbo, ?El pit-roig?.
Després
d’haver tingut a les mans per primera vegada llibres d’Arnaldur Indridason, Camilla
Lackberg, Mari Jungstedt o la
parella, extraordinària, que conformaven Maj
Sjöwall i Per Wahlöö, no pots menys que preguntar-te si és impossible
trobar una escletxa per posar en pràctica l’esperit crític i una mica maldient
que tots portem a dins. Ben cert que la Camilla Lackberg es troba més a prop d’algunes
autores angleses que sempre desprenen un aroma a naftalina, però malgrat ser la
més coixa literàriament resulta encantadora i, al capdavall, entretinguda.
El
resultat és que aquesta onada d’autors i autores que ens arriba del fred, al
rebufo de l’experiència Stieg Larsson,
ens està generant un plaer per la lectura que no sentiem de fa molt de temps.
Les raons són ben clares. Els nòrdics compleixen molt bé aquella màxima que va
popularitzar Montalbán: Ara mateix el tipus de novel·la més capaç de retratar
la societat és la negra. Però també hi ha altres motius no menys importants.
Són
novel·les que, malgrat poder ser considerades un artefacte gairebé perfecte,
tenen immenses virtuts des del punt de vista literari. Estan molt ben escrites;
però no tant perquè ens mostren una prosa correcta i suggeridora, que també,
com perquè estan pensades amb una gran ambició. El gran treball de personatges,
l’estructura sovint sorprenent en un gènere que es vol veure com a popular -com
ara l’extraordinària La dona de verd,
d’Arnaldur Indridason-, l’exquisita ambientació, que sempre ens sona entre
exòtica i propera a la vegada –Ningú no
ho ha vist, de la Jungstedt-, fan d’aquestes novel·les uns dels corrents
més renovadors, enèrgics i interessants de la narrativa del nostre temps.
Semblava,
és clar que només això, semblava que el meu entusiasme per aquest gèlid
descobriment faria figa davant una de les novel·les més aclamades per la
crítica del seu pais, l’extensa El pit-roig,
de Jo Nesbo. Moltes veus deien que
era la millor novel·la d’intriga dels darrers temps, però la lectura va
esdevenir difícil des del primer instant. Es tracta d’una novel·la exigent, on
has d’anar amb compte per no perdre el fil dels personatges o la perspectiva
temporal, tot i que l’autor data cada capítol. També ens parla, doncs, de
l’atenció que demana la bona literatura. Així, després d’uns dies navegant
entre dues aigues -deixar-la/no deixar-la- li vaig aplicar la recepta
definitiva…
Poques
novel·les es neguen a respondre les nostres preguntes si llegim cent pàgines de
cop. Si t’assalta l’avorriment i el desfici vol dir que, com a mínim, no ha
estat escrita per a tu; si, com va ser el cas, continues fins a completar més
de dues-centes pàgines i, després de cent-cinquanta més a la nit, decideixes
deixar-la per al dia següent –no perquè et faci mandra acabar-la sinó perquè
vols fer durar el gaudi un dia més- allò que podem concloure és que ens hem
convertit en lectors superficials, massa acostumats a la immediatesa de la
proposta, i que necessitem reptes d’un cert calibre.
Però
no ens espantem. El pit-roig no és
una novel·la difícil i, un cop t’has ficat de ple en el seu món, potser cap a
la pàgina 150, llisca com una aventura de Maigret. La referència no és baladí, els
polícies de les novel·les escandinaves tenen sempre alguna cosa de savis
desnortats, una tendresa gairebé innocent i una vida particular complexa que,
sovint, contrasta amb els seus mètodes. L’inspector Harry Hole, de Jo Nesbo,
resulta encara més tendre, una autèntica ànima desendreçada a qui l’amor i el
servei públic que, al capdavall, esdevé l’ofici de policia redimiran. Però la
seva credibilitat com a personatge és extraordinària.
Quatre-centes
pàgines en menys de vint-i-quatre hores són una bona mostra de com aquesta
intensa història ha aconseguit atrapar-nos. Hi ha aventura, una mica de
psicologia en pla Hitchcock, episodis desconeguts de la segona guerra mundial i
un realisme ple de matissos que sens dubte entusiasmarà els lectors del gènere
i molts altres. I és que haurem de pensar que Montalbán tenia molta raó: la
novel·la negra està retratant com cap altra la societat actual, però a més a
més està mostrant, una vegada més, que el seu lloc és al costat de la gran
literatura.
_____________________________________
Jo Nesbo, El pit-roig, Barcelona, Proa, 2009, 552 p.
(Publicat al Serra d’Or)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic totalment d’acord amb tu, Xulio. Vaig començar aquesta novel·la fa quatre mesos i des de fa una setmana que hi he començat a trobar un ritme àgil i agradable. Entremig he llegit altres coses perquè “El pit-roig” se’m feia àrdua i monòtona. És una bona novel·la, està ben construïda i és intel·ligent, especialment quan fa salts endavant i endarrere en el temps. Ara bé, tenint en compte que parlem d’una novel·la policíaca, el ritme no està ben trobat, car l’essència d’una bona peça d’intriga és la dosificació dels elements de misteri. L’arquitectura d’en Larsson encara no l’he trobat en cap altre escriptor, tot i que no he llegit tots els que esmentes, al principi, i són novel·les que tinc damunt la taula (Indridasson i Jungstedt). Tinc poc temps de lleure, però ara vull dedicar-lo a la novel·la policíaca escandinava, que és una conjunció molt ben trobada entre entreteniment i intel·ligència.
pels teus comentaris em plantejo de llegir-la, sé que potser és de lectura difícil però ho provarem. Et desitjo un bon any nou, que tinguis un 2010 ple d’il·lusions i aventures magnífiques, a les pàgines d’un llibre, i a les pàgines de la vida. Una forta abraçada, Xulio!