El violinista celest

Una
de les proves més fefaents de l’atemporalitat que regeix la bona literatura és
la possibilitat de trobar clàssics amb molt pocs anys de vida. Si hi ha obres
narratives de les quals, només sortir, intuïm la seva incorporació a aquesta
categoria, en la literatura de gènere encara resulta més evident l’excel·lència
quan se’ns posa davant dels ulls.

He
dit en altres comentaris que el bé més gran d’Stieg Larsson és haver posat de
moda una sèrie de noms que, d’una altra manera, haurien quedat tancats al
circuït més especialitzat dels molt afeccionats. Sens dubte haurem de celebrar
molts d’aquests noms en un futur, però la fascinació per les obres que van
signar a quatre mans Maj Sjöwall i Per Wahlöö no para de créixer. I no deixa de
ser curiós: no són autors desconeguts ni actuals, però resulta apassionant la
modernitat que traspuen.

Al
comentari sobre Roseanna (1965) i L’home que
es va esfumar (1966) ja explicava alguns dels trets més significatius
de l’inspector Martín Beck, però em sembla que la lectura de L’home
del balcó (1966) no farà sinó
portar-la més enllà. En Beck ni tan sols se’ns acaba fent simpàtic –de vegades
ho són més altres personatges secundaris-, s’enfronta al seu ofici amb un cert
desencant pels mitjans escassos que la societat li posa per fer la seva feina
i, finalment, tampoc es converteix en l’heroi que esperem, el que agafa
l’assassí amb les mans a la massa. En aquest sentit, el final de la novel·la
que comentem avui és d’allò més sorprenent per anticanònic. Més encara quan es
troba en una novel·la capaç de marcar un cànon. No el desvetllaré, però…

(Podeu continuar llegint…)

Diré
que no tinc dubtes de la pretensió realista i de denúncia d’aquesta parella
d’escriptors, però les seves novel·les, cisellades com poques, nues fins a
deixar només el moll de l’ós de l’escriptura, esdevenen autèntics exercicis
manieristes plantejats des d’una herència flaubertiana assimilada a l’extrem.
La prosa diu allò just, sense adorns, de vegades es converteix en un formulari,
o en un diàleg al límit de la seva expressió última per ser entès, però el
conjunt de la lectura ens provoca la sensació innegable d’estar al davant d’un
clàssic de la literatura policial, amb la sobrietat d’en Simenon, però també
amb aquesta atemporalitat que parlàvem. El lector es fa íntim dels personatges,
transpira amb ells, viatja cap a una nebulosa que sembla senzilla però que,
sovint, se’ns presenta com una mena de malson del qual és impossible despertar.

També
en aquesta novel·la, Sjöwall i Wahlöö ens serveixen com a models del que és una
narració policial que ratlla l’excel·lència, un model que, em fa l’efecte que
no ens cansarem de dir-ho, és incapaç de ser vençut pel pas del temps.

La
humanitat i l’essencialitat que traspua aquesta novel·la farà les delícies del
lector més exigent. I no hem d’oblidar que el to el dóna la traductora, Laia
Font, amb un versió que va més enllà del que s’exigeix habitualment a aquest
tipus de llibre.

Sjöwall
i Wahlöö… Per a quan el següent lliurament?

X. R. Trigo

________________________

Maj
Sjöwall i Per Wahlöö, L’home del balcó,
Barcelona, Columna, 2009. 240 pàgs. (Versió
de Laia Font)

________________________

Altres comentaris de la secció “Negra
i escandinava” a El violinista celest…

– Roseanna i L’home que es va esfumar, d’Sjöwall i Wahlöö.

– La dona de verd, d’Arnaldur Indridason.

Un
excel·lent estudi d’Alejandro Casadesús sobre la influència dels autors en Henning
Mankell.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!