El violinista celest

Potser l’aspecte que més fa destacar el bons
escriptors de novel·la negra és la seva capacitat per fer-nos interessant un
argument mil vegades repetit. Quantes novel·les comencen amb l’aparició d’un
cadàver? El misteri que s’hi genera mou, o no, l’interès del lector/a. Però
sovint, segons la meva manera de veure-ho, una part important de l’èxit ve
donat per l’originalitat de l’escenari.

La curiositat pel descobriment personal d’altres
universos es veu satisfeta a bastament en aquestes novel·les vingudes del fred.
Potser els nostres imaginaris es troben una mica tips de barris xinesos, de guàrdies
civils, de detectius gastrònoms o d’herois solitaris. Allò cert és que les
novel·les del fred compleixen moltes d’aquestes perspectives i poden resultar
novedoses als nostres ulls, malgrat que en moltes ocasions l’ombra del gran
Simenon plani per les seves pàgines.

Molts d’aquests autors tenen, per dir-ho d’alguna
manera, un protagonista bastant coral. Potser l’inspector de torn acaba sent
l’heroi, el que uneix els fragments del pastís, però sovint es troba ben
acompanyat de policies, forenses, amics i periodistes. Res de nou respecte el
tractament que Stieg Larsson dóna als seus protagonistes. Poc podria fer la
Salander, malgrat tot, sense l’exèrcit de secundaris que acaben donant suport a
les seves tesis en un acabament de “Mil·lenium” que podríem qualificar de
judicial.

Dins de les novel·les del fred que venim analitzant,
li toca el torn a un escriptor que no és precisament escandinau, però que ha
entrat amb força en aquest univers d’intriga amb només dues novel·les
traduïdes. Arnaldur Indridason és islandès i, segons revela en les entrevistes,
un amant de les estructures abans que del llenguatge engalanat…

Aquest aspecte es veu molt clarament en la primera
novel·la que comentarem, La dona de verd,
un llibre d’argument sòlid al voltant d’una dona que rep maltractaments
continus a les afores de Reykjavik durant la Segona Guerra mundial. L’inspector
que condueix les novel·les d’en Indridason és l’Erlendur Sveinsson, un home
solitari i castigat per una vida personal plena de problemes sense resoldre.
Els secundaris que l’acompanyen, com passa en aquestes novel·les del fred, no
queden per sota en interès ni en capacitat de bastir l’argument amb coherència
i precisió.

Però si hi ha una qualitat que ens fa cridar
l’atenció sobre la novel·la és la seva estructura. Aquest va ser un pensament
anterior a la lectura de les seves entrevistes; he de dir que no es tracta de
fer evident la qualitat de la nostra lectura sinó més aviat de celebrar la
capacitat de l’autor per embolicar-nos-hi.

Partint de la troballa d’un cadàver, Indridason ens
fa un recorregut ben estimable per la història de l’illa, de les seves implicacions
en la Segona Guerra mundial, de la seva tipologia humana. Dues trames
paral·leles, la de l’assassinat tants anys enrere i la de la troballa i
conseqüent investigació de l’Erlendur, es van apropant en la novel·la fins
acabar confonent-se i completant-se l’una a l’altra. La perfecció del seu
desenvolupament ens arriba a trasbalsar, tot i que no es pot deixar de banda
que llegim una novel·la valenta, directa i molt aconseguida sobre un tema
difícil, el del maltractament.

Indridason ha estat tota una sorpresa. No hi havia
gaire tradició de novel·la negra a Islàndia, però aquest autor la posa, amb una
gran força, en el mapa, i no precisament a la cua.

Després de la lectura de La dona de verd ens assalta la necessitat de llegir el més aviat
possible l’altra novel·la traduïda de l’autor, Las marismas (RBA). La sensació és la d’haver
descobert un esplèndid escriptor que, com passa amb tota bona novel·la, va més
enllà de la literatura de gènere.

X. R. Trigo

____________________________________

Arnaldur Indridason, La dona de verd, Barcelona, La Magrana, 2009, 317 p.

Fotografia: Arxiu RBA Editors.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!