Gràcies per guiar-nos en aquest mar d’autors escandinaus que darrerament han sortit de sota les pedres. N’hi ha tants que és bo tenir un criteri per destriar-ne el gra de la palla. He sentit a parlar molt bé de l’islandès Arnaldur Indridasson però no n’he llegit res. Ara estic amb El pit-roig, del noruec Jo Nesbo. Està bé però no m’acaba d’atrapar.
El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
18 d'agost de 2009
5 comentaris
NEGRA I ESCANDINAVA (I): Maj Sjöwall i Per Wahlöö.
Hi ha altres móns, però estan continguts en el
nostre, només s’ha d’esbrinar per saber quins són els camins per arribar-hi.
Aquesta és una de les millors notícies que amb certa regularitat ens porta la
literatura. Les darreres novetats de novel·la negra o policial que venen
publicant les editorials ens parlen d’una excel·lent collita a les terres del
nord, una collita que, sense l’èxit esclatant de Stieg Larsson i la seva Lisbeth,
protagonista excepcional, potser se’ns hauria anat escapant sense remei.
De vegades necessitem un toc d’atenció per entendre
que la literatura no es circumscriu als autors de casa nostra o als proposats
per les grans editorials anglosaxones. Hi ha altres món i, en aquest cas, hi ha
una literatura negra dels països escandinaus que mereix un lloc de privilegi
dins el cànon actual. A més a més, té vessants molt diferents, poden trobar des
dels extrems estètics i morals de Larsson fins a les obres més comercials de
Camilla Lackberg, com ara La princesa de gel, passant per una obra
cabdal de la intriga moderna com pot ser Ningú no ho ha vist, de Mary
Jungstedt, del millor de la temporada.
Això no vol dir que aquesta literatura, per moments
esplèndida, no tingui antecedents. Qui no recorda Selma Lagerlöff i els seus
cignes o Kurt Hanssun i la seva Fam? Potser per això, l’actual
literatura negra que ens arriba del nord també té antecedents clars. Per una
banda, Simenon, una idea dels espais que inunda la trama, uns personatges una
mica perplexos davant la difícil situació en que es troben els éssers humans. I
després d’aquests exemples de literatura global, un de molt clar pel que fa a
la literatura de gènere: la gran creació de l’inspector Martin Beck, a càrrec
de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, portada a terme entre 1965 i 1975.
Martín Beck és un d’aquests personatges de ficció
que se’ns hauria de recordar periòdicament. Va tenir una vida intensa durant
els 70 i els 80, es van fer pel·lícules d’un cert èxit a Hollywood, però el pas
del temps l’havia abocat una mica a l’oblit. L’element masculí de la parella
que els va crear, Per Wahlöö, va morir el 1975 i la sèrie es va interrompre,
però les deu novel·les que van arribar a escriure són un dels mites que de tant
en tant ressusciten la nostra fe en la literatura…
L’editorial Columna s’ha proposat ara recuperar
aquesta sèrie en una col·lecció específica. Començant pels dos primers títols, Roseanna
(1965) i L’home que es va esfumar (1966). Tot plegat és sens dubte un
decisió encertada. Les dues primeres passen per ser excel·lents novel·les
d’intriga que preludien molts aspectes de l’obra de Larsson. Hi ha un
inspector, en Beck, que és un tipus normal, un tant adust, però d’una tenacitat
insubornable. Hi ha una economia de paraules que construeix excel·lent
literatura, o unes descripcions rotundes i afilades que ens posen d’immediat a
degustar els fets des d’un punt de vista humà, sensible, modern. I, sobretot,
hi ha la voluntat de fer servir la literatura com a denúncia de l’estupidesa,
de la misèria moral, de l’esperit mesquí que porta emparellada la modernitat.
La pregunta seria com és que l’obra d’aquests dos escriptors ens sembla tan
declaradament moderna. Potser sempre ho sembla, la bona literatura? O és que el
món ha caigut de nou en un d’aquests punts d’inflexió en que l’estupidesa
general preludia un salt endavant?
De les dues novel·les, es pot destacar Roseanna,
pel seu argument, realment fascinant, i per la gran creació del personatge de
Martín Beck, a més d’una part final, on la intriga adquireix dimensions al·lucinatòries.
A la segona, L’home que es va esfumar, podem dir que en Beck manté la
seva línia en una aventura a l’altre costat del teló d’acer. En aquest
lliurament, la intriga, la història és més convencional, però la perícia dels
escriptors aconsegueix dotar-la d’un especial interès.
Si algú no coneix l’obra d’Sjöwall i Wahlöö, faria
bé de córrer a la llibreria; si l’agafen en un cap de setmana, tots dos volums
no li duraran més enllà d’un parell de dies. Oblideu-se de la sortida de
dissabte o del cinema. Paga la pena.
X. R. Trigo
________________________
Maj Sjöwall i Per Wahlöö, Roseanna
/ L’home que es va esfumar, Barcelona, Columna, 2009, 270/227 pàgs.
(Publicat al Serra d’Or)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!