El violinista celest

Josep Ma. Castellet
recorda com a l’institut Balmes de Barcelona el professor Guillem Díaz-Plaja li proposà de llegir una dotzena llarga de llibres durant el curs i així
estalviar-se l’examen. Castellet llegí els seus i els del seu company traçut
que sabia fer làmines de dibuix tècnic (que en intercanvi li féu les làmines a
Castellet). Llavors començà a llegir i a escriure crítica. O sigui, començà a
escriure, que és alguna cosa semblant a aprendre a tocar un instrument musical.
O sigui, un llenguatge nou. (Aprendre és aprendre llengües o llenguatges.)

(Quan
estudies sempre aprens una cosa inesperada: si a escriure novel·les, aprens a
treballar en grup; si un instrument, aprens disciplina; si llenguatge musical,
aprens humilitat; si italià, aprens a jugar amb el llenguatge).

Castellet
va aprendre d’escriure crítica i de llegir. Una llarga convalescència a Puig
d’Olena per una incipient tuberculosi també serví de pedra de toc per a la seva
formació humana. Després, entre molts altres papers, va escriure un estudi
crític sobre Josep Pla que un servidor va llegir a la biblioteca de La Caixa de
Seròs. Quin temps aquell en què la Caixa tenia biblioteques! Quin temps aquell
que el premi Josep Pla el guanyava un assaig de crítica! Déu meu, quin temps!

(Podeu llegir
més…)

Ara
Castellet ha tret un magnífic volum nou de memòries amb el fil conductor dels
amics que enyora. Castellet escriu sobre Manuel Sacristan –fascinat per
Alemanya a Heideberg-. Quina sort anar a Heideberg els anys 50! Escriu sobre
Ferrater enlluernant els editors europeus amb la seva intel·ligència i la seva
capacitat per seduir –ho xerrunyava tot: francès, italià, anglès–. Home incapaç
de governar-se! Escriu sobre Barral, escriu sobre Terenci Moix a El Caire, en
uns certs ambients escabrosos, a Roma, en un estat d’exaltació vital i
intel·lectual.  L’home
que es construïa el seu personatges literari alhora que escrivia la seva obra!

Castellet
parla poc d’ell mateix. Sabem poc d’ell: a penes que té insomni i, sobtadament,
que una festa esdevé el final de la joventut. El volum és escrit des de
l’impuls del tot planià de qui sap que la literatura és un esforç contra
l’oblit i curiosament retrata l’altra Catalunya: la no-noucentista (excepció
feta de Fuster). Castellet sintetitza el noucens i la progresia.

Andreu Loncà

 ___________________________________

Josep
Ma. Castellet, Seductors, il·lustrats i
visionaris (Sis personatges en temps adversos), Barcelona, Edicions 62,
2009, 253 p.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!