El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
L’AUTOR CONVIDAT: “Voramar”, un text de Coia Valls.
Hi
ha dos dies a la setmana que treballo en una escola ubicada molt a prop de la
platja. Aparco el cotxe al pàrking, que es troba arran de sorra, i un caminet
que fa pujada em condueix al meu destí.
M’agrada fer i desfer aquest petit trajecte que em connecta amb l’entorn i amb
mi mateixa. Massa sovint anem d’esma, les presses s’emporten qualsevol
possibilitat de sentir res, que no sigui el nostre propi neguit o les cabòries
que passegem a ulls clucs.
Després
de caminar uns minuts, d’esquena a la mar, un revolt a la dreta em deixa a
tocar de les vies del tren, només un lleuger entramat metàl·lic m’hi separa. En
paral·lel als rails, recorro els darrers metres. De vegades, un comboi em surt
a l’encontre i trenca el silenci. Llavors aixeco els ulls en direcció a un
arbre sec que jau entre pedres oblidades. Les tórtores avui no han aixecat el
vol, potser ja no les tornaré a veure fins el bon temps.
Avui plou i un fred gèlid em té arrupida sota el paraigües. Conscientment,
decideixo no córrer. Sortejo els bassals, em permeto ronsejar encara uns
minuts. La mar brama molt a prop i un repicar de gotes cauen sobre la tela que
m’aixopluga, posen música a la tarda. Les escolto i somric. Quantes vegades no
m’han passat per alt!
De
cua d’ull miro per darrera vegada la costa. En sortir de l’escola tot serà
diferent i les llums dels vaixells espurnejaran sobre la línea de l’horitzó.
M’atansaré a l’aigua, respiraré l’aire salobre i potser m’hi aturaré una
estona. Poc després una fotografia segellarà el moment, donarà testimoni de
l’encontre.
Coia Valls
Desembre,
2009
Fotografia: © Coia Valls.
Respon a Felip Tobe Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
He gaudit amb aquest text de la Coia Valls. Hem d’agrair al Violinista que ens acosti escrits d’altres autors i que ens descobreixi nous.
La combinació entre el text i la fotografia excel·lent.
que com a testimoni actiu dels nostres encontres amb nosaltres mateixos i la natura més forta, viva i contínua ens acompanya la mirada cap a dins i cap a enfora. M’ha agradat molt el text de la Coia. Felicitats pel post!
Magnífic text de Coia Valls sobre la melangia, el misteri de la senzillesa i les discretes rutines que, potser sense adonar-nos, van donat forma i sentit a les nostres existències. M’imagino a la Coia, fent aquest breu camí, sota la pluja, escomesa pel fred, i alhora gaudint de la seva experiència personal, única, en una costa desfermada, mentre els seus alumnes l’esperen encuriosits ja que en dies així, la mirada de la professora sempre té una estranya lluïssor que no acaben d’entendre però que els intriga.
Enhorabona Coia, per aquest petit (i gran) fragment dels teus dies que has volgut compartir amb els lectors del Violinista Celest.
Jaume Benavente