El violinista celest

Fa
dies que mirem el cel a través de les finestres. La llum de la Mediterrània
sembla haver-se esvaït, camuflada entre grisos de plom. Caminem encongits i cap
cots. Sovint, a l’exterior, un empostissat de paraigües circumscriu un espai
poc amable.

No
estem avesats als hiverns freds, a aquesta inoportuna llargària. Als que vivim
arran de mar ens queda, però, un desig col·lectiu. Es pot trobar una estampa
més suggeridora que el bes de la neu sobre la platja? La seva presència evoca,
com poques, la quietud del silenci.

Sí,
un cementiri sembla més desolat cobert de neu, el paisatge perd matisos
essencials i els colors es dobleguen a la seva força uniformadora. Potser és
aquest efecte sedant el que ens atrapa. O potser que, com per l’art d’un
encanteri, tot esdevé immaculat, verge.

Desapareixen
camins i dreceres, les petjades deixen de ser anònimes i invisibles, la
sensació d’anar deixant enrere el nostre rastre, de trepitjar el món per
primera vegada, ens reconforta.

En
sortir de l’escola, he mirat el cel de bell nou. La platja, molt a prop, roman
clapotejada de gavines immòbils, com les tecles d’un piano mut, com volves de
neu estranyament perpètues.

Avui
tampoc no ha nevat. Contemplo un cel rúfol mentre la mar em mostra el seu
esperit rondinaire. Les gavines han aixecat el vol en apropar-m’hi. Tanco els
ulls a la recerca del blanc, d’un somni que potser esdevindrà demà… Els
xiscles que les aus escampen, el so de la sirena d’un vaixell al lluny, són
només oasis on desar la il·lusió del que es voldria perdurable.

Coia Valls

Fotografia: Gavines a la platja. c)
Coia valls.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!