El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

22 de febrer de 2009
0 comentaris

L’autor convidat: David Clusellas parla de “Ningú ha escombrat les fulles”, de Jordi LLavina.


LES FULLES NEOIMPRESSIONISTES DE JORDI LLAVINA

Malgrat no ser un gran coneixedor de la història de l’art, en llegir el llibre Ningú ha escombrat les fulles, de Jordi Llavina, he tingut la sensació que em trobava davant d’un quadre perfectament executat. Com si es tractés d’una tela de Georges Seurat, els contes de Jordi Llavina m’han dibuixat, amb cada detall, un llenç amb un paisatge ben definit. És un paisatge poblat amb els personatges més diversos. Diria que alguns els coneixia de fa temps. D’altres, m’han sorprès per la seva força i manera de fer.      

Com a Un dimanche après-midi à l’île de la Grande Jatte, els rostres imaginaris de Ningú ha escombrat les fulles s’esbossen amb multitud de pinzellades. En un degoteig infinit però precís de petites informacions –res no hi sobra i res no hi falta– l’ull del lector acaba per copsar el conjunt en una experiència estètica feta a partir de la senzillesa i la pulcritud. De la mateixa manera que els neoimpressionistes volien que els seus quadres es formessin en la retina de l’espectador i no pas al damunt del llenç, la prosa de Jordi Llavina apel·la el lector perquè es converteixi en un agent actiu capaç de reconstruir els traços de la ficció al seu interior. Com deia Vladimir Nabokov al Curs de literatura europea, un bon lector ha de saber acaronar els detalls, però jo hi afegeixo que, per fer-ho, cal trobar-los en la disposició adequada…


Però l’arquitectura narrativa del llibre de Llavina va més enllà. L’autor de La corda del gronxador juga amb el lector de mil maneres diverses. No debades, el confon –a fi de bé, és clar– i el condueix pels viaranys més insòlits. Per tornar a l’analogia amb Seurat, tot i que a vegades pensem que tenim tota la realitat al nostre davant, en realitat només en veiem una petita porció. El pintor francès ens ho manifestava a través de Les poseuses i, semblantment, en Jordi Llavina ho fa als contes A l’oest de Míkonos i a Ull de llebre

Amb un domini impecable de l’idioma i conscient de la situació sociolingüística actual, Llavina confecciona contes amb costures ben acabades, on allò que importa és que no es vegin però que hi siguin. En aquest sentit, m’atreviria a dir que hi deixa entreveure una manera de fer pròpia, amb allò que jo anomenaria una “epifania inversa”. És un fet que m’ha recordat un conte clàssic, Els morts, dels Dublinesos de James Joyce. Res no succeeix per atzar, però l’estructura de segons quins contes capgira les expectatives del lector per dur-les al terreny de qui l’ha escrit. 

Sens dubte, el llibre de Llavina és un dels que cal tenir en compte, no només per com està pensat i executat, sinó perquè també marca un abans i un després en la trajectòria de l’autor. 
 

David Clusellas i Codina

A la fotografia: Un dimanche après-midi à l’île de la Grande Jatte, de Georges Seurat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!