El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

19 de novembre de 2010
Sense categoria
2 comentaris

La princesa de jade, de Coia Valls.


Assistir
a la gestació d’una novel·la té alguna cosa d’acte fundacional. Escriure és
crear mons possibles, mons de ficció, tot i que també en podríem dir mons
d’il·lusió. La il·lusió de viure altres vides diferents a la nostra, la
il·lusió del coneixement i, per què no, la il·lusió de deixar enrere per un
temps la pròpia existència. Fa molt que penso en la possibilitat de
refundar-nos com a persones que les novel·les ens ofereixen.

Entendrem
que sovint esdevé una situació complexa. En primer lloc per als lectors, que
han d’introduir-se en un món de ficció que els traslladarà a una perspectiva
diferent de les coses. Però no ho és menys per a l’escriptor, qui ha de
construir per a la credibilitat i que, per molt fascinants que li semblin
algunes històries, deu escollir només aquelles parts útils per a la seva
empresa.

Hem
parlat de fascinació, i és una paraula que ve al cas. Totes les novel·les
juguen a fascinar el lector, però les que tenen una base històrica ens reclamen
una doble atenció, l’experiència del present -sempre llegim des del que som
ara-, i l’experiència del passat, és a dir, posar en suspens allò que sabem per
aprofundir en una memòria remota, deixar-nos envair per propostes
interpretatives -tota Història passada ho és- que es barregen amb el mite o la
llegenda.

Podríem
dir que una novel·la històrica serveix per establir ponts entre civilitzacions
i, sovint, depèn de l’ambició de l’escriptor que l’aventura arribi a bon port.
L’ambició creativa és una de les característiques més notables de La princesa de jade, la primera novel·la
de Coia Valls i premi Néstor Luján de novel·la històrica. Ens trobem davant
d’una narració ambiciosa per molts motius, però potser el principal sigui la
immensitat del món que ens vol presentar; un món, no ho hem d’oblidar,
inabastable per als seus protagonistes.

Al
llarg de la Història sempre hi ha hagut moments estranys, empreses que estaven
molt per sobre del que s’esperava en la seva època, ambicions desmesurades pel
cost humà i de mitjans que podien suposar. La
princesa de jade
narra un d’aquests moments, un instant a penes en
l’esdevenir de la Història, una escletxa per on es van aventurar els seus
protagonistes, moguts per l’ambició, el desig de coneixement, tal vegada per
l’impuls de lucidesa i bogeria alhora que acompanya les empreses impossibles.
Paral·lelament, La princesa de jade toca alguns instants oblidats de la
història cultural que han romàs amagats en excés si considerem la seva
importància.

Un
dels més destacats és la recuperació per a la nostra memòria de l’Acadèmia de Gundishapur,
un indret perdut a l’Imperi Persa on van confluir savis d’arreu del món amb els
mestres de l’Acadèmia d’Atenes expulsats per l’emperador Justinià. Gràcies a la
tasca de traducció a l’àrab que es va dur a terme a Gundishapur els clàssics
grecs van poder entrar de nou a Europa a través d’Al-Andalus ajudant el nostre
vell continent a marxar cap al Renaixement. Hi ha més, com ara el llenguatge
secret del Nu-Shu, l’art del Suiseki, també dit de les pedres
paisatge, les fascinants ciutats subterrànies de la Capadòcia, països oblidats,
com la Sogdiana.

La princesa de jade pren com a fil conductor
un capritx legítim
que va canviar el rumb de la història dels tèxtils a Europa.
Molt abans del suggeridor llibre Seda,
d’Alessandro Baricco, molt abans dels mítics viatges de Marco Polo, cap a la
meitat del segle VI, Europa depenia de la voluntat dels perses per satisfer la
creixent demanda de seda entre les classes dirigents. Els xinesos havien
mantingut en secret el vertader origen de la seda, una situació que va donar
per a episodis realment divertits, com ara els escrits de Plini sobre el tema,
quan ens parlava dels “seres”, uns gegants que extreien la seda d’una pelussa
que creixia als arbres d’Orient.

Aconseguir
el secret de la seda abans de morir va ser el darrer desig de l’emperadriu
Teodora. L’esposa de Justinià, un home centrat més en els llibres que en
l’acció, volia trencar aquella situació de dependència amb els perses abans de
morir. Aquest seria el seu llegat al món, a més d’unes quantes accions de
govern que la van convertir en una interessant feminista avant la lettre.

Al
començament de La princesa de jade hi
ha la necessitat de complaure Teodora, i Justinià es debat entre un pla
militar, que es preveu impossible, o un pla on l’astúcia sigui el motor
principal. Guanyarà aquest últim, i els escollits seran uns monjos nestorians –el
nestorianisme era alguna cosa així com l’heretgia de moda de l’època. Coia
Valls inclou altres personatges, un teixidor i el seu fill, una dona d’origen
àrab, alguns soldats camuflats, per completar l’expedició -real segons la
Història- que va anar a la recerca del secret de la seda a la llunyana Xina,
aleshores, més aviat, terra inconeguda.

El
viatge, un trajecte que més tard, ja al segle XIX, s’anomenaria la Ruta de la
Seda, és a dir travessant Àsia de punta a punta, és el centre neuràlgic d’aquesta
novel·la. I aquí trobem una altra de les seves característiques, no sols és una
novel·la històrica, també és, sense cap mena de dubte, una novel·la de viatges.
Les peripècies dels protagonistes al mar Hircani (l’actual Caspi), a les
muntanyes del Pamir, al desert del Taklamakan o a la mateixa Xina, tenen tota
la màgia del descobriment i es mouen dins la curiositat necessària en aquest
tipus d’aventura literària.

Un
comentari a banda mereixeria la part que té lloc a la Xina. Els xinesos han
demostrat sovint poca estima per la seva història i no els fa res desfer-se
d’aquelles coses que consideren passades i caduques. Hi hem d’afegir, a més a
més, la particular arquitectura xinesa d’aquells temps, on la fusta era un
element cabdal. Els resultats són que Coia Valls ha hagut de fer un gran esforç
de documentació per reconstruir una societat de la qual queden pocs vestigis
físics.

A La princesa de jade hi ha també unes
quantes històries d’amor que en
s subjuguen. Vargas Llosa explica sovint que
qualsevol novel·la ha de contenir una història d’amor per a interessar-li. Coia
Valls no es queda enrere i ens va deixant al llarg de la novel·la apunts d’amor
físic, carnal, aquell que ens fa remoure’ns a la cadira, però també d’altres
tipus d’amor, el d’un pare pel seu fill, l’amor que desprèn l’amistat… Al
capdavall, es tracta de camins cap a l’amor més universal de tots, aquell del
qual no va parlar Vargas Llosa, però que potser hi pensava, l’amor per la vida,
l’amor per créixer, per avançar, per descobrir i estimar les diferències, per
ser més savis cada dia que passa.

Podem
concloure que La princesa de jade és,
també, una novel·la d’aprenentatge. No podia ser menys després d’un recorregut que
desafia la raó i posa els protagonistes molt a prop de la bogeria, com en
aquell relat de Lovecraft, recordeu, A
les muntanyes de la bogeria
.

Però
no vull acabar aquesta presentació sense tocar dos aspectes molt importants en
la novel·la. D’una banda, dir que si la novel·la funciona és en bona mesura
gràcies a la voluntat estructural de l’autora. Coia Valls sembla haver entès
que una narració d’aquestes característiques necessita un cert ordre, l’ordre
de la ficció, una construcció que de vegades ratlla la subtil fortalesa d’un
edifici fet de vidre.

D’una
altra, dir que els lectors es poden sentir sorpresos davant d’una prosa que ens
atrapa, que ens fa avançar amb la precisió de l’orfebre però sense deixar de
costat el sabor de l’aventura, tornant-nos el pols de les millors obres del
gènere. I alhora, gairebé sense adonar-nos ens veiem abocats a un món ple de
poesia. Potser un dels contrastos que més ens sobten del món antic des de la
nostra perspectiva, el terror i la poesia convivint com a parts indispensables
de la vida.

Per
il·lustrar aquesta afirmació, us deixo la citació de Wong Jei que encapçala la
tercera part de la novel·la, perquè crec que marca molt bé un dels esperits de La
princesa de jade:

“Aquest món és
transitori, és com una estrella que cau, o Venus eclipsada per l’alba, una
bombolla en el corrent d’un riu, un llampec en un núvol d’estiu, la flama d’una
espelma que parpelleja, un esperit i un somni… i se’n va.”

X. R. Trigo

L’editorial “Suma de letras” ha publicat La princesa de jade en castellano.

Podeu llegir els primers capítols…

També n’han parlat…

Martí Gironell: a l’Avui…

Vicenç Llorca: a Serra d’Or…

Montse Serra: a Vilaweb Lletres…

Jordi Capdevila: a l’Avui…

Francesc Valls-Calçada: al Diari de Tarragona

Emigdi
Subirats: a Lletres Ebrenques…

Jesús
M. Tibau: a Tens un racó dalt del món…

Xavier
Caballé: a Diari d’un llibre vell…

Entrevista amb l’autora: a Guia de Reus…

Jordi
Milian entrevista a l’autora: a L’illa
dels llibres…

Els lectors…

________________________

Coia
Valls, La princesa de jade (premi Néstor
Luján de novel·la històrica), Barcelona, Columna, 2010, 362 p.

________________________

En internet…

Primers
capítols de
La princesa de jade…

Pàgina oficial de Coia Valls…

Pàgina de La princesa de jade

Pàgina a Facebook de La princesa de jade

Facebook de l’autora…

__________________________

Fotografies: 1. Coia Valls. 2. Coberta del llibre. 3. Ciutats subterrànies de la Capadòcia. 4. Muntanyes del Pamir. 5. Constantinoble en l’època de Justinià. 6. Fotograma del curtmetratge basat en la novel·la. 7. L’autora a la Biblioteca del Museu Guimet de París. 8. Al Museu Guimet de les Arts Asiàtiques de París.

 

  1. Sorprendent, la novel·la històrica que comentas. He passat un dies magnífics llegint-la. El meu agraïment més sincer a l’autora. El teu comentari és molt ajustat a tot el que ens trobem en la novel·la.

Respon a Gl Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!