El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

18 de març de 2010
Sense categoria
0 comentaris

“La memòria de les formigues”, de Iolanda Batallé.


Sens
dubte hi ha una pregunta que plana per la ment de tots els escriptors actuals:
Com escriure la contemporaneïtat? Sabem que la literatura pot jugar a
reconstruir el passat i fem servir tot tipus de fórmules màgiques a l’encalç de
mons que sovint ens queden massa llunyans. Però i el present, aquest present
que forma part de les nostres il·lusions? El present immediat i aquell altre, el
que només és present perquè encara el tenim en la memòria, que fa tan poc com
el sospir d’una vida. Com s’escriu ara mateix?

És
indubtable que cada escriptor té la seva recepta, la seva manera d’interpretar
l’atzucac, però també que a mesura que ens endinsem en el segle XXI anem
lligant caps. I una de les reflexions més evidents és que si bé l’aspiració
dels narradors a la novel·la total continua present, els camins pels quals es
proposa arribar sovint són divergents. Podem escriure la contemporaneïtat
seguint l’arquitectura clàssica de la novel·la o construir amb aquells elements
que comencen a ser emblemes del nostre temps.

El
llibre amb el que la Iolanda Batallé s’ha posat de llarg entre els narradors
catalans d’ara mateix ens ofereix una mirada calidoscòpica del nostre entorn i,
més important encara, construeix la trama de la seva història a través de
propostes molt diverses. A La memòria de
les formigues
hi ha autobiografia –real o no, tant hi fa-, dietari, correus
electrònics, retalls de converses, faules… Tots aquests recursos funcionen
com a caixa de ressonància d’una realitat que sovint ens arriba fragmentada. L’autor,
l’autora en aquest cas, basteix la seva obra reunint aquelles escriptures que
més ens representen. La nota pren categoria literària, el fragment s’omple de
sentits externs, un diàleg és el resum d’una vida.

L’excusa
és tan banal com efectiva. Es tracta d’explicar i d’explicar-nos un entorn que
no sempre es deixa atrapar dins els marges que ens proposa l’existència. Cal
doncs la mirada de l’art, la reflexió a través de la paraula. Però la paraula
-encara màgica- és capaç de convocar-nos a una festa on podem dir la nostra, on
tenim la sort de ser coprotagonistes. La Iolanda Batallé escriu amb una
senzillesa aparent que ens acosta subtileses, però això no vol dir que ens
estalviï res, que no sigui acerada en extrem quan es fa necessari.

Amb
La memòria de les formigues assistim
a l’estrena d’una veu que comença in
media res
, que ens dóna notícia d’un món en que l’hostilitat es pot
transformar en paraula creadora. Crec que podem estar d’enhorabona i esperar
amb enorme curiositat els llibres que vindran. Mentrestant, facin d’aquest
llibre el seu recull de capçalera sobre la perplexitat de la vida que ens
envolta. En trauran molt, de les fascinadores fantasies que atresora.

X. R. Trigo

_________________________________________

Iolanda Batallé Prats, La memòria de les formigues, Barcelona,
Amsterdam, 2009, 259 p.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!