El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
Tenia el món en contra o només era una mala temporada, un d?aquells moments de sort esquerpa que es repetien amb freqüència alarmant? El matí era alegre, resplendent si el comparàvem amb les grisors dels últims dies, però J. es va llevar amb un humor de gossos. La manca de tabac el va obligar a reunir les nombroses burilles dels cendrers repartits per la casa. De les sobres en va fer un cigarret que es va trencar a meitat de fumada. Pensava dedicar el matí a prendre notes sobre aquella novel·la que li bullia al cap. Com podia fer-ho sense tabac? Totes les butxaques que va regirar eren buides i no eren hores per anar a la recerca d?algun amic que li fes un préstec. Amb un neguit creixent a dins del pit, J. va baixar les escales i es va plantar al carrer. Si no podia fumar ni treballar -les dues coses conformaven un tot indivisible- caminaria sense descans fins a trobar una solució. N?havia, de solucions?
Va travessar els carrers de Miraflores fins a l?escullera. Davant la mar, que es desfeia plàcida contra les roques, es va decidir. Portava dies pensant-hi, però la seva timidesa li havia impedit de fer aquella visita. Resolut, es va endinsar de nou a la ciutat, fins al Downtown, i aviat va arribar davant la llibreria on el van rebre amb una abraçada. No sap de les meves intencions, va pensar J. mentre seguia el llibreter fins a l?interior. Imaginava els seus contes perduts entre les muntanyes de paper, ja enterrats per a sempre, mentre la pudor a vell l?inundava a cada pas els narius…
Però l?esperava una sorpresa. L?amic n?havia venut deu exemplars, del seu llibre de contes, Los gallinazos sin plumas, i, sense més preàmbul, li va col·locar unes monedes a les mans. J. no va esperar explicacions ni comentaris, es va acomiadar amb una encaixada i, ja al carrer, va buscar l?estanc més pròxim. Minuts més tard tenia un paquet de Gitanes a les mans. Va encendre?n un davant la mirada de l?estanquer i el va voler premiar: Ara ja sóc capaç d?escriure qualsevol cosa, va dir. L?home el va observar mentre sortia, pensant que aquell personatge, nerviós i presumit, semblava haver-se escapat d?un quadre d?El Greco.
Sí, la vida de Julio Ramon Ribeyro estava presidida pels extrems. Si escrivia, fumava, si estimava, embogia de romanticisme, si bevia, les paraules es tornaven líquides i baixaven com torrents fins a la màquina d?escriure. Els seus personatges eren éssers fracassats que lluitaven contra la grisor del món. Tant era si viatjava o consumia els seus cigarrets ancorat a qualsevol ciutat europea. Sempre arrossegava un escàs equipatge: la màquina d?escriure, la maleta amb llibres, el tocadiscs portàtil. Pensava que les ciutats les feien els seus habitants, però també que només els escriptors les dotaven d?una segona realitat, d?una dimensió perdurable.
Durant els anys del boom s?havia d?estimar molt la literatura sud-americana per a saber que Mario Vargas Llosa no era l?únic escriptor peruà que mereixia la nostra atenció. Enlluernats per l?ostentació estructural de les novel·les de Mario, no era fàcil parar esment de la literatura intimista de Ribeyro, dels seus contes sobre les classes desfavorides limenyes, de les seves proses que aspiraven a compartir instants de lucidesa. El seu món era un univers d?objectes inútils, d?éssers desesperats sense sortida. I ell els dedicava una última mirada, projectava sobre les seves vides la il·lusió del creador.
Ara no resulta tan difícil tenir accés a l?obra de Ribeyro. Alfaguara n?ha publicat els contes complets i Tusquests fa anys que ens va descobrir les novel·les –Crónica de San Gabriel, Los geniecillos dominicales-, així com les Prosas apátridas, els seus prodigis escrits. Però hi havia una mancança cabdal, extraordinària. Encara no havia vist la llum en aquesta banda de l?oceà la seva obra més admirable, la que ell pensava com la cimera de la seva producció, potser a causa de l?etiqueta minoritària que té sempre el gènere dels dietaris.
La tentación del fracaso, publicada finalment per Seix Barral amb excel·lents pròlegs de Ramon Chao i Santiago Gamboa, és un conjunt de dietaris escrits al llarg de 28 anys, un work in progress que va ocupar bona part de la vida creativa de Ribeyro. La constància de l?autor, la insistència amb aquest tipus d?escriptura, ens ha llegat una obra monumental que pot suscitar anàlisis molt diversos.
L?esperit conflictiu del temperament artístic dóna joc per a escriure milers de pàgines i Ribeyro s?ho va prendre al peu de la lletra. En primer lloc desplegant la seva perícia amb les paraules per a fer un retrat de l?artista seriosament malalt, sobretot de malenconia, de silencis, d?inseguretats. Amb una idea al fons: la immobilitat, la quietud de cos i d?ànima com a paradigma de l?art absolut. L?artista recorre les pàgines ?perdó, els carrers!- de París, Madrid, Anvers o Lima a la recerca d?una pulsió que atorgui una mica de confiança a la seva escriptura. Acaba tastant la perfecció del dolor, de l?esforç, de la caiguda: les drogues de l?època ?tabac, alcohol- com a principals estímuls.
L?altre gran protagonista dels dietaris són les dones. Ribeyro les recorre també sense descans, tot i que interiorment es decanta pel gran amor que suposa C.; una evidència que fa mal, perquè C. significa estabilitat, un estat ben distint de la quietud necessària per a la creació. Són les dones, sobretot la joveníssima Mimí, l?episodi romàntic pels carrers d?Anvers, les que proporcionen algunes de les parts més atractives, sentides, del llibre. Si la impossibilitat innata de l?art és el fil conductor dels quaderns, les dones son la saba que nodreix bona cosa dels dubtes que més tard seran convertits en literatura.
Quan la situació econòmica no permet la vida, quan només hi ha per al paquet de Gitanes, entra en joc la lectura, els llibres. Només en últim terme, després d?un esforç gegantí, l?escriptura. Ribeyro teòric ens proporciona pàgines esplèndides, sovint poc acadèmiques, que analitzen la creació des de la seva particular perspectiva. Hi trobem crítiques a Salinger, Carpentier i altres, també l?admiració per Erns Jünger, i nombroses notes sobre la creació d?una clarividència que de vegades fa sang i, d?altres s?enganya a favor seu. Com ara quan predica que la duració d?una obra en el temps ?ereside en gran parte en sus cualidades estrictamente literarias?, entenent per literatura ?eel estilo, las metáforas, la armonia de la frase y de la construcción?. S?enganya, perquè la virtut dels dietaris escapa sovint de la frase perfecta per a convertir-se en una literatura nerviosa ?com diria Vila-Matas-, uns textos abocats a complir la seva funció de cop violent a la vida normal.
Ribeyro tenia pensat d?escriure una biografia, però no la va concloure mai. No importa. Aquests dietaris ens serveixen com a testimoni irrepetible d?un estil i d?una manera d?enfrontar-se al món, potser la més intensa i punyent des dels dietaris de Gombrowicz.
Tenir a les mans La tentación del fracaso alleuja una mica la injustícia que es va cometre amb l?autor, amb un reconeixement tardà i poc universal. A més a més ve a completar allò que intuíem arran de la lectura de les Prosas apátridas, l?excel·lència de l?autor a l?hora de mirar la vida des d?angles literaris. El goig seria complet si algú s?atrevís a publicar la meravella de brevetat, gairebé monterrosiana, que són Los dichos de Luder. Però no tenim motiu per a la queixa, ens esperen 680 pàgines de pura literatura.
Julio Ramón Ribeyro, La tentación del fracaso, Barcelona, Seix Barral, 2003.
(Publicat a l?Avui)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Oh!! Ribeyro! què gran fou aquest fumador! I els seus contes, millors encara!!
Amb total inmodèstia li linco aquest post que vaig fer mentre em llegia el mestre R.
És de justicia retre-li homenatge!!
http://lasegonaperiferia.blogspot.com/2005/10/querido-diario-jo-no-vull-ser.html