El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
Si atenem al vell debat sobre si hi ha llibres que s’han de traduir del castellà al català, i dic vell perquè ja ningú sembla tenir-lo present, penso que hi ha una reflexió capaç d’oposar-se a tots els arguments en contra: la riquesa que suposa per a la llengua i la literatura catalanes incloure als seus codis lingüístics obres fonamentals de la literatura de tots els temps.
Però la realitat és que es tradueixen ben poques obres importants del castellà al català. Els lectors, animats en part pels costums/interessos editorials, pensen que és una major riquesa llegir els autors castellans en la seva pròpia llengua, però això podria tenir molts punts de discussió. Deixem anar dos. El primer és que si l’imaginari del lector funciona millor en català, sens dubte en gaudirà més de la versió a la seva llengua. El segon té a veure amb la qualitat de les traduccions, no sempre fetes amb cura durant els últims temps. Però una bona traducció enriqueix la llengua d’arribada i, d’afegitó, enriqueix l’obra original. Sens dubte el més curiós en aquest sentit és que el món dels best-sellers s’ha tret de sobre les grans consideracions i ofereix al lector versions catalanes de llibres castellans d’èxit, com ara La catedral del mar i altres.
Tot això ve a tomb perquè l’excel·lent col·lecció “Paraules”, de l’editorial Belacqva, ha recuperat una de les traduccions més destacades que s’hagin fet mai del castellà al català, la que Avel·lí Artís-Gener, “Tísner”, va dur a terme fa gairebé quaranta anys del llibre fonamental del boom hispano-americà, Cent anys de solitud…
Quin interès pot tenir la lectura de Cien años de soledad en català? Crec que hi hauria molts sentits possibles i molt diversos. Intentaré de resumir-ne alguns. Hi ha d’entrada l’oportunitat de redescobrir un escriptor que va fer l’esforç de dotar la cultura catalana amb una sèrie de figures literàries necessàries al moment històric que li va tocar viure. Recordem la seva faceta com a novel·lista, amb aquella mítica 556 Brigada Mixta publicada a Mèxic el 1945; la impagable tasca periodística i memorialista, i, és clar, les seves traduccions -de l’anglès, del castellà, del francès- que inclouen una sèrie de versions d’autors hispanoamericans que diuen molt de l’ambició de la traducció catalana d’aleshores, amb llibres de Borges, de Vargas Llosa o de García Márquez.
Però es poden treure altres conclusions de la lectura de Cent anys de solitud. Una d’elles, i ben important, és la capacitat d’una llengua per a crear literatura. Tísner demostra que es pot aconseguir una traducció capaç de funcionar com a mirall d’una obra mestra, i aquesta constatació projecta a gran alçada qualsevol sistema lingüístic.
Dit això, s’han d’apuntar quatre aspectes fonamentals de Cent anys de solitud. García Márquez la va escriure totalment tancat a casa seva mentre la seva dona anava venent mobles i objectes per a sobreviure. És la novel·la que fixa els seu món de referència, Macondo, després que durant els llibres anteriors es dediqués a fer esplèndides aproximacions. Tret d’El amor en los tiempos del cólera, afirmació que pot ser discutible, l’autor no l’ha superada mai, a pesar d’intentar-lo amb obres que podrien figurar en una tria exigent de la millor literatura del segle XX.
“Molts anys més tard, davant l’escamot d’afusellament, el Coronel Aureliano Buendía s’hauria de recordar d’aquella remota tarda que el seu pare l’havia dut a conèixer el gel.” Així comença la traducció de Tísner. La qual cosa provoca, si més no, un efecte molt proper al que ens transmet l’obra original. La seva lectura, per tant, suposa a la vegada un gran plaer literari i una experiència inoblidable per al lector català.
Gabriel García Màrquez, Cent anys de solitud, Barcelona, Belacqva, 2007, 427 p.
(Trad. d’Avel·lí Artis-Gener)
(Publicat a la Revista Serra d’Or)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo prefereixo llegir en l’idioma original, però la llengua catala es mereix disposar de traduccions de les principals obres de la literatura munudial, inclosa la castellana. Per què? Perquè som un allengua com qualsevol altra o, almenys, ho hauríem de ser.