El violinista celest

Fa
temps vaig imaginar un text que portaria per títol “Escriure a les terrasses”.
El motiu era homenatjar aquesta mena d’espais on he passat moltes hores de la
meva existència, sovint desenvolupant arguments o escrivint la novel·la en
curs. La meva afecció a les terrasses i els espais oberts ve de molt lluny. Un
dels meus primers records transcorre a la galeria que envoltava la casa dels
pares a Betanzos; jo devia tenir menys de cinc anys, que va ser quan la van
abandonar definitivament. En aquella atalaia jugava i observava el ritme de la
vida de la petita ciutat de província.

Ara,
sempre que el temps acompanya, agafo el portàtil i em retiro a la terrassa de
la casa on visc a Tarragona. La seva posició elevada em permet veure la mar i
la part alta de la ciutat des d’una perspectiva privilegiada. Fa cosa de dos
anys vaig parar compte que, per molt que ocupava aquest espai amb freqüència,
no sempre parava atenció al que podia contemplar. No és estrany. L’escriptura
ens convoca a un món paral·lel que no sempre té a veure amb el que ens envolta.

Era
de nit i l’absència de la lluna permetia una major definició dels espais que
tenia al davant. Un d’ells, potser el més esclatant atès que la mar era només
una extensa superfície fosca que es confonia amb el cel, era l’antiga
Tarragona, el barri que els tarragonins anomenen Part Alta. Des dels temps
romans, ha estat envoltat per les muralles, formidables i gairebé es diria que
amb vocació d’eternitat. Ara, al segle XXI, es troben sota la llum groga que es
fa servir en molts monuments i que atorga una estranya intensitat al paisatge
nocturn.

En
aquells instants vaig entendre que tenia un deute amb la ciutat que m’havia
acollit, que Tarragona tenia una antiga història que m’estava esperant. Després
de reflexionar durant uns quants dies, vaig decidir que la meva atracció per
les muralles tenia alguna cosa a veure amb una època remota de la ciutat. Però
no era aquell segle II després de Crist que reflectien les maquetes i les
restes dels gran edificis. Era evident que aquests vestigis d’un passat notable
m’atreien, però encara més ho feia un altre moment, quan havien començat moltes
coses que farien de Tarragona una de les ciutats romanes més importants del
Mediterrani.

Vaig
saber aleshores que volia escriure sobre els tres anys que l’Emperador Octavi
August havia residit en aquella Tàrraco del segle I a.C., plataforma de les
legions que lluitaven per acabar amb els darrers focus de resistència al nord
de la Península. Em vaig dir que en un espai molt curt de temps, al voltant de
tres anys, s’havien posat les bases de la Tàrraco que ara admiràvem, que havia
estat el punt de partença d’una manera d’entendre el nostre país. Perquè, tal i
com em repetia mentalment quan hi pensava, Catalunya no era només la
conseqüència d’una Edat Mitjana rica en esdeveniments. Bona part del que era
també tenia a veure amb el seu passat romà, i Tàrraco havia estat la urbs més
destacada en aquells temps.

Així va néixer la novel·la El somni de Tàrraco que,
publicada per Edicions 62, podeu trobar a la vostra llibreria habitual.

X. R. Trigo

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!