El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

24 d'octubre de 2004
0 comentaris

El pianoforte a terra de ningú.

Ahir vaig anar a una vetllada musical que celebrava el 250 aniversari de Vicent Martí i Soler, un músic valencià molt popular al segle XVIII, tant que les seves obres van gaudir d’una estima semblant a les de Mozart, per posar-hi un exemple. La soprano Olga Pitarch, la flautista Marisa Esparza i el pianista Albert Romaní, ens van oferir obres dels compositors esmentats. Tots tres són excel·lents intèrprets, que sovintegen els festivals internacionals, la qual cosa demostra el gran nivell de l’estudi i el conreu de la música clàssica a casa nostra…

Però a més de comprovar l’efectivitat i la senzillesa de les àries de Martí i Soler, el més destacat de la nit va ser el descobriment del pianoforte com a objecte, que és com un piano en miniatura, tot fet de fusta, allargassat i juganer. L’Albert Romaní es va passar la nit traient el millor del petit instrument històric. De seguida vam veure que el pianoforte podia acostar-se a la sonoritat del piano -n’és el seu avantpassat més proper-, però li mancaven els pulmons d’aquest, diguem-ne la capacitat aeròbica. De fet la característica principal del pianoforte -i allò que el distingeix del clavecí o de l’òrgan- és la possibilitat de graduar el volum de so, segons la força de la pulsació. També s’ha de destacar l’estranya posició dels pedals, que no s’accionen amb el peu sinó amb el genoll.

L’experiència, rematada per les paraules de l’Albert Romaní sobre l’esforç que va fer Mozart per a extreure-li tot el seu poder expressiu al pianoforte, s’ha vist entelada per l’escassa assistència de públic. L’ocasió no ha merescut l’atenció de més de quaranta persones; la gran majoria de la tercera edat, d’aquells oberts de ment que sempre s’apunten als actes culturals, i dels deu intel·lectuals que veus a tot arreu. Molt poc sens dubte per a una ocasió com aquesta. Perquè s’entén que el públic en general pugui estar molt lluny de la música clàssica, però ni tan sols els alumnes -que es conten per centenars- del conservatori local van ser sensibles a la proposta.

Tot plegat em sembla un símptoma de l’esclatant manca de curiositat que ens envaeix, fins i tot quan es tracta de la nostra passió més propera. Només sóc un passiu espectador de la música, però saludar un pianoforte ha estat una de les experiències musicals de la meva vida. La seva delicada estructura ha estat capaç d’oferir-nos un tast enlluernador de la música del XVIII, gràcies, sobretot, a què en Romaní, un tipus alt i estret de gran simpatia estètica, s’ha convertit durant hora i mitja en el nostre Mozart particular, i ens ha fet entendre una mica més la lleugeresa que domina la música del gran compositor, fins i tot en les seves peces més greus i transcendents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!