El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

22 d'octubre de 2004
3 comentaris

Bonaerenses.

De fa temps que els trobem a tot arreu. Són persones que han vingut a la recerca d’una vida nova, que per qüestions polítiques, socials, o per supervivència, han decidit instal·lar-se en un país que va suportar amb tristesa la marxa dels seus avantpassats a l’altra banda de l’oceà.

Podem dir que sovint demostren una exquisida cultura i que, si no fos per la comoditat que suposa viure en la llengua pròpia, seria més freqüent la seva incorporació al col·lectiu d’estrangers que parlen català…


Un dels pocs orgulls que li pot quedar a un argentí és la seva cultura. Fa anys que ho demostren. Els seus escriptors són una referència per a diverses generacions i moltes pàgines web argentines són capdavanteres a la xarxa, per estètica i per continguts. Mentrestant han anat bastint un cinema d’altíssima qualitat. A la llum de grans mestres com Aristarain o Torres Rios, la sinceritat i mestria dels joves directors argentins -Daniel Rosenfeld, Vera Fogwill, Martín Desalvo o Ezequiel Acuña, entre d’altres- contrasta amb uns productes europeus cada vegada més edulcorats.

Hi ha una generació que encara no s’ha plegat a les exigències del cinema internacional; en virtut de les quals directors de gran vàlua ens ofereixen productes en coproducció, comèdies de telèfons blancs que només tenen al seu favor les excel·lents interpretacions. Un dels màxims exponents podria ser Pablo Trapero. Ja la seva primera pel·lícula, Mundo Grua, va entusiasmar la crítica europea -era semblant a En construcción, de José Luís Guerin, però amb més elements narratius-, i amb la segona, El bonaerense, ens ofereix una crònica sobre les distàncies socials i morals que separen els dos mons argentins, la ciutat, la Gran Buenos Aires, i la resta de territori, cada vegada més desert, cada vegada més pobre.

El bonaerense, feta amb greus problemes econòmics, durant "el corralito", ens mostra una altra Argentina que ha de lluitar dia a dia contra la temptació de deixar-se anar, d’abandonar-se a una sort que només pot conduir a la violència i la pobresa. Fa temps, tothom podia sentir-se molt a prop d’un argentí; per història, per cultura, per un tarannà amable que molts futbolistes d’aquell país s’han encarregat de dilapidar. Seria greu que, seguint les coproduccions, els catalans pensessin que l’Argentina és una comèdia. La visió d’El bonaerense ens pot ajudar a entendre la realitat d’un país abocat a un futur difícil. Mentrestant potser hauríem de donar oportunitats a una emigració argentina sovint molt ben preparada que podria aportar la seva experiència al progrés del nostre país. A tots ens hauria de preocupar que a l’hipermercat s’hagi tornat més habitual comprar les pomes per peces i no pas per quilos. Els argentins sens dubte saben molt d’aquests processos econòmics. I ara som nosaltres els que ens trobem al bell mig d’una tempesta que, sí, ens farà europeus, però pot fer molt difícil l’accés de la classe mitjana a l’oci i la cultura, per no parlar de nou de les pomes fresques. Un repte que demana actituds i solucions imaginatives amb la participació de tots. Per a les altres solucions, les més bàsiques, l’electorat serà el responsable d’agranar el camí.

  1. Els argentins mai no s’agemoliran a aprendre català, jo mai n’he trobat ú que el parli. Perquè són una brossa tan colonitzadora com els pudents messetaris. Dins del seu propi país insulten i menyspreuen els seus propis connacionals que no són "portenyos" dient-los "villeros", gent humils que venen de la ‘cordillera’, la majoria població argentina de debò, no com aquesta mala casta amb ínfules d’europeus cultes. Com que a més són més delicats que ungla d’ase només consideren llengües dignes d’ésser apreses l’anglès o el francès.

    Ja que són tan cosmolites (sic) que fotin el camp cap a Madrid, a Catalunya només fan el joc a Castella, carrandella d’alcavots i mitjancers de quarta. Me n’alegro, de la fotuda crisi econòmica que pateixen, que prenguin pel forat del cul ben bé. Només em fa llàstima dels "villeros", d’altra banda els vertaders argentins.

    I això que dius del cinema, no és cap mèrit seu. Trobem bo el seu cinema perquè a Espanya hem de suportar aquests sub-productes de merda que subvenciona el mono-partit espanyol PP-PSOE, el darrer el publireportatge del funcionari Amenàbar (Alzamora dixit).

Respon a Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!