El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
Era l’abril i la neu encara persistia a la vora de l’asfalt, petits territoris blancs, com glaciars en miniatura. La carretera pujava entre abismes de vertigen, talment com si es proposés d’arribar a alguna estació celest. Uns quants traductors del portuguès ens havíem de reunir a Farrera, al vessant dret de la Vall del Romadriu, amb la idea d’estudiar i traduir l’obra de dues poetes portugueses, l’Ana Hatherly i la Teresa Rita Lopes. L’organització a càrrec de Francesc Parcerisas i Iolanda Pelegrí, i l’indret, el Centre d’Art i Natura de Farrera de Pallars, eren un bon auguri per a la trobada. Recordo amb goig moments d’excel·lent companyia, amb traductors i amics com, entre altres, Víctor-Martinez Gil, Joaquim-Sala Sanahuja, Susanna Rafart, Gabriel Sant Pol o Xavier Pàmias. Però a poc d’estar-hi, amb una gràcia que només es pot expressar a partir de la paraula subtilesa, es va anar imposant la figura d’Ana Hatherly…
La primera sensació impactant em va arribar a través dels seus ulls. Vaig veure una dona gran, amb les marques d’una vida intensa. Però aquells ulls transmetien una joventut ingovernable, una ansietat de nous paisatges, de noves coneixences, que d’immediat es feia ressò a la seva veu profunda, intel·ligent, una veu que administrava cada paraula, però no per cap intenció d’estalvi, més aviat per una saviesa interior que era capaç de calibrar el mot just en una llarga conversa, sempre disposada a obrir noves possibilitats, noves idees. Penso que tots ens vam acostumar de seguida a la seva presència silenciosa però capaç d’implicar-se sobtadament. Tant durant les sessions de traducció com als menjars o als passeigs pels voltants de Farrera es va anar mostrant una personalitat que arrossegava amb força la bellesa de l’indret per a més tard convertir-la en paraula. Aviat tindríem noves notícies.
La visita a casa del novel·lista Colm Tolbin, al mateix poble, es va brindar l’oportunitat de veure un dels films dirigits per la Hatherly. Cinema experimental, directe, amb una forta sensació plàstica, gens estranya pel que he pogut comprovar més tard amb la visió de la seva pintura, on el color avança sovint a la forma, convertint-se en l’esquema ideal d’una consciència crítica.
Allò cert és que al llarg dels últims mesos la Hatherly ha omplert bona cosa de la meva activitat creativa. Traduir-la, al llibre 51 tisanes (Perifèric Edicions, 2004), va ser una experiència que barrejava la tècnica amb el pensament de caire filosòfic, mentre descobria una altra forma entre l’aforisme i la poesia, la tisana, poemes en prosa que plantegen un discurs líric i filosòfic de caire metafísic, però molt a prop de la quotidianitat. Recentment he pogut comprovar la reacció dels lectors davant el primer poema del llibre, i veure que anima a la lectura, a la reflexió, a considerar una vegada més que la poesia és un dels plaers més intensos que es poden viure…
Tisana 1
M’assec i escric. És la meva tisana matinal. Penso en l’acte d’escriure. La realitat és una retrospectiva: registrar recollir nomenar oblidar. La mà obeeix és una bobina de sis puntes quan escriu. Aquest és el món natural de l’escriptor.
Però el motiu que m’ha fet estirar d’aquest fil dels records és haver rebut avui mateix, en una curiosa coincidència amb l’aparició de l’entrevista d’Ana Marques al diari Avui, un nou llibre de l’autora, Fibrilações, recull de petits poemes plens de sensibilitat i força.
Us deixo un petit tast…
El cor
és una ciutat
per semblança:
Vibra en la foscor.
. . .
Formes de la por:
parlar
fingir
callar
córrer
quedar-se quiet
El cor és un misteriós recinte
. . .
Els graffiti del somni
solquen la memòria
el cor és un batec immens
una obertura al possible
. . .
La nostra tasca és entendre el món
deien els antics
Ja sabien
que el joc som nosaltres
(the toys are us)
. . .
Viatja sense cap equipatge:
Entre allò que et salva
i allò que et mata
res no substitueix l’aventura
Un bon dia, avui, amb la Hatherly com ama i senyora del meu temps, plena de missatges que ens ajuden a viure…
Fotografia d’Ana Hatherly: c) Leandro Negrão.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
"El cor és un misteriós recinte"
Escriu la poetessa lusa….
Jo vaig escriure fa molt de temps:
"El cor és un sarcòfag ple d’estranys jeroglífics"
I aquest matí he escrit:
"El cor és un albercoc madur que regalima exigències"
Salutacions poèticament celestials, violinista!
[TdQ]