El violinista celest

Pollock  jugava amb els extrems tècnics, però també amb els límits emocionals. La resposta a tot això havia de ser desfer de nou el fil d’Ariadna de la creativitat i cercar una senzillesa que no deixés tampoc enrere tots els descobriments de la primera meitat del segle.

El 1955 l’obra de Jasper Johns emprèn aquest camí de tornada: pintura plana que a poc a poc anirà incorporant objectes, collage i la vella fòrmula de la pintura a l’encàustica (mescla de pigments amb cera d’abella calenta) per a assolir una nova impressió visual. Sembla com si la consigna hagués estat la perfecció imperfecta, línies marcades per la irregularitat del mitjà, sovint amb bases preparades, un collage d’elements que conformaria el suport de la pintura. El resultat va ser una altra revolució, és clar que no tan extrema com la que havia dut a terme Pollock. A més a més, Johns feia servir símbols que, tot i la transgressió que sempre suposa l’art, s’avenien més amb les doloroses postguerres dels anys 50: la bandera, les dianes i altres referents de consum que xocaven amb les dificultats formals i ideològiques de l’expressionisme de Pollock.

Ara, l’exposició que es pot veure a l’IVAM de València sobre l’obra de Jasper Johns, Coses del passat i del present: Jasper Johns des de 1983, ens porta materials de primera mà per a conèixer a través de les obres l’evolució d’aquest artista. Mirar aquests quadres ens condueix de seguida a renovar una antiga idea: Johns és un gran mestre de les tècniques pictòriques i la seva tasca de recerca ha assolit cims pocs comuns als creadors contemporanis. I és dir molt, atesa la ja coneguda afecció de l’art del segle XX pels avanços tècnics.

Des de les primeres obres -hem de recordar el seu "Blanc amb quatre cares"- Johns s’esforça a experimentar amb la tècnica: encàustica, oli, litografia, modelatge, i tantes altres. Però en aquesta extraordinària exposició podem observar que les dimensions de la seva recerca han guanyat amb el temps, en un camí cap a la multiplicitat. Moltes de les obres presentades a València es repeteixen amb diverses tècniques i ens permeten gaudir d’un desplegament visual i conceptual poc corrent. Des de la sèrie "Catenària" fins a "Les estacions", Johns explora el gravat, el dibuix, la tinta i altres mitjans ja esmentats, però, sobretot, sorprenen els seus treballs sobre plàstic, un suport que tot i ser una icona de la modernitat no s’ha utilitzat prou en l’art contemporani, si deixem de banda alguns treballs del pop-art o del disseny. Les aiguades, els reflexos i les venes de la pintura que l’americà estudia a través del suport plàstic formen part dels intents més innovadors de l’art actual. És a dir, que 50 anys després, Jasper Johns encara té coses a mostrar-nos. Per molts anys.