Sempre he cregut que el favor més gran que li podem fer al català és forçar la seva normalitat, és a dir, a més de parlar-ne fins i tot als restaurants xinesos, no cedir davant la primera provocació que ens arriba. Però en obrir El País d’avui per la pàgina en què publica cada dia el seu acudit el popular dibuixant Romeu, m’ha assaltat la síndrome de la depressió profunda…
La petita vinyeta mostra el seu personatge emblemàtic, Miguelito -tothom diu que ecologista, flagell de les dretes i dels fonamentalismes de tota mena-, parlant amb un d’aquests amics que li fan la claca. El diàleg és com segueix…
Miguelito: No, si yo entiendo el amor a la lengua, pero la llames catalán o valenciano, si llega a fin de siglo, será como curiosidad.
L’amic: ¿Y el euskera?
Miguelito: Otra que tal.
Davant d’aquest menyspreu a tot allò que no sigui la llengua majoritària del poder -i, ja posats, el Romeu hauria de fer els acudits en anglès-, hi ha diverses reflexions possibles…
La primera és què dimonis feia jo, llegint un diari com El País? Però la resposta és que es tracta d’un bon diari a nivell de política internacional i d’una referència clara per a molts demòcrates espanyols; opinions per tant que no podem deixar de banda si volem tenir cobertes totes les perspectives. La segona seria preguntar-se si els espanyols d’esquerres, fins i tot la gent de la cultura -tal i com han demostrat en moltes ocasions- només són reaccionaris amb el tema de la llengua, que ja són ganes de fer el burro! I potser la tercera reflexió passaria per no deixar-se endur per les aparences: ni al PSOE l’interessa la llengua, ni a Europa -que amb les noves incorporacions dilueix la seva clàssica i pregonada identitat- faran res per entendre les nostres reclamacions. El perquè de tot plegat és senzill: les rendes econòmiques les administra el govern espanyol, i ells només transporten estranyes versions repetides que s’arxiven al registre d’entrada del parlament europeu per a no sortir mai mes.
Però aquesta no vol ser una opinió pessimista. Pel contrari, penso que hem de viure i de gaudir la nostra llengua, sense perdre el temps, que hem de gaudir-la en totes les seves expressions: la literatura, el periodisme, la televisió… I exigir-ne més. Només podrem travessar tranquils els Pirineus quan davant d’una provocació com la de Romeu, plena d’ignorància i mala llet, perquè sens dubte el dibuixant sap que un bon acudit té el mateix valor en espanyol que en camerunès -Eto’o ensenyat el català, si us plau-, es pugui passar de llarg. Però abans ens ho haurem cregut nosaltres mateixos -les institucions al capdavant- i haurem lluitat per a què la premsa, la televisió, el comerç, l’oci i la justícia siguin majoritàriament en català. Ateses les perspectives futures de població forana, potser som davant l’última oportunitat.
Aquesta és la lluita que perdem cada dia i que, a poc a poc, llançarà el català pel desguàs. I aquesta lluita és la nostra, perquè si hem d’esperar que els castellans ens defensin, a Europa o a la Xina, més ens val tornar a llegir les paraules de Miguelito -que sí, que hi ha excepcions, però només fan de claca-. L’única realitat és que si així pensa el món de la cultura espanyola, què podem esperar dels seus polítics?
Sabeu què us dic, que me’n vaig a acabar de llegir l’última novel·la del Jordi Coca, esplèndida, per cert. I al Romeu, que el bombin!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vull dir que el terme “esquerra”, tan tronat, ni tan sols els escau, als Romeu, El País i Cia: de fa anys hi ha el terme “progre” encunyat (o enconyat) expressament per a ells! Una raça, de fet, que s’extingirà molt abans que el català o l’èuscar.
Xavier Borràs