El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

1 de novembre de 2004
Sense categoria
0 comentaris

La terra sinuosa. (I)

D’un temps ençà em sorprenc sempre fent-me aquesta pregunta en una situació concreta: viatjo amb el cotxe per una carretera secundària, van passant els paisatges, els pobles, els rostres a penes entrevistos, tot una mica com té lloc als somnis, amb figures que apareixen i desapareixen de sobte, amb arbres que per la migradesa de la visió mai no podré distingir per un altre nom que no sigui el genèric…

Viatjo i, alhora que penso totes aquestes coses també m’envaeix una certesa: els pobles, els paisatges, els rostres, tenen una importància relativa, el que de debò importa, el que em fa fruir del viatge és el trànsit, no les coses que hi trobo sinó el fet de trobar-les, no el fet d’anar enlloc, més aviat, senzillament, la idea d’anar-hi.

Però encara hi ha més. Si analitzo amb molta cura les raons, trobo una altra sensació que esdevé encara més suggestiva: la sensació física, una mica marejant, de desplaçar-se, sentir com les rodes llisquen sobre l’asfalt, com si cada vegada que completen la circumferència fos com un retall de temps que se’n va o, en una visió més positiva, com apoderar-se del temps, abraçant-lo.

Si la literatura s’interpreta sovint com l’essència del nostre pensament, un pensament que convertim a formes establertes, limitades, també es podria resumir a través d’aquest instant de trànsit. Descobrir la naturalesa d’un espai de temps on no existeix el dubte, ni la tristesa, ni la malenconia, només la sensació de moviment. Expressar el silenci de la roda girant per arribar a l’instant següent, un instant del qual ningú no sap les conseqüències.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!