La mar, l?estiu, la llum: Sophia de Mello.

Ella està de costat, a la coberta d?un vaixell. Ens sobta el seu braç dret que estén la projecció d?una mà afilada al llarg de tota la barana, una mà encara més recta que la superfície on reposa. Al fons, després d?un mar indefinit, hi ha unes terres de costes muntanyoses, potser escarpades i difícils. La dona, no ho hem il·lustrat encara, és jove o, si més no, porta la joventut en la figura, en l?expressió curiosa amb la qual esguarda un horitzó per a nosaltres invisible. Per moments sembla que ens digui: em podeu mirar, però jo continuo a la meva, intento de copsar la bellesa del món i els seus sentits, em preparo per a viatjar a Ítaca.

Sabem de sempre que la fotografia va ser presa a les illes gregues, algun dia del 1963. Però no seria impossible endevinar la data gràcies a les seves robes, un jersei sense mànigues i una falda recta que li cobreix els genolls. El pel queda també amagat sota un mocador, com el portaven les turistes de l?època, o l?Ingrid Bergman a Stromboli. Els seus llavis són molsuts. No somriuen perquè és una foto de posa, és una foto que ens vol transmetre la serietat de la seva mirada. No obstant, com si volgués establir una perfecta aliança amb el misteri, porta unes ulleres negres, impenetrables, sobre un nas despert a les aromes de salnitre i de ferros humits que deu rebre…

La dona que recorre lentament les illes Jòniques és Sophia de Mello Breyner Andresen (1919-2004), poeta, narradora i assagista. Sens dubte ens trobem davant d?un dels grans noms de la poesia portuguesa del segle XX i un referent clar a l?hora de parlar de poesia entre les joves generacions. Compromesa ideològicament amb la idea d?una revolució socialista, però també il·lustre estudiosa i difusora dels clàssics, Sophia ?com li diuen a Portugal- potser no va fer una poesia de caire tan renovador com altres companys seus, però la netedat del seu vers, la claredat de conceptes i una recerca incessant cap a la llum, cap al descobriment d?una llum possible per a la poesia, la situen entre els deu millors poetes portuguesos de tots els temps.

Ponç Pons, un dels poetes catalans més destacats de les últimes generacions ha fet ara un gran esforç creatiu per a oferir-nos una versió diàfana de l?obra de Sophia de Mello. Pons ha anat a les arrels de la poeta portuguesa, a l?essència dels seus versos, la paraula, la idea de justícia, la plasticitat, per aconseguir transmetre?ns la riquesa d?un esperit poètic certament singular. Pot servir com a mostra la dimensió d?un dels poemes traduïts, ?Oasi?, tan proper a la bellesa original: ?Entrarem al palmerar / L?aigua serà clara la llet dolça / La calor serà lleu el lli blanc i fresc / El silenci estarà nu ?el cant / De la flauta serà nítid en el llis / De la penombra // Rentarem les nostres mans de desencontre i pols.?  

Cap objecció, doncs, al treball d?en Pons, que és un dels pocs escriptors catalans que han sabut escriure un dietari des de la sensació de la poesia. Les traduccions passen amb nota, precises, amb aquest punt de crònica social i humana del segle XX tan preat per l?autora, amb un pròleg personal i intel·ligent. Però un cop apuntat això ens hem d?estranyar una vegada més, i ja són moltes durant els últims temps, dels criteris editorials, amb mètodes més propis del món de la publicitat que de l?edició seriosa. En una antologia no pot figurar com a autor del llibre ¡el traductor! ?una pràctica que l?editorial no va seguir en traduccions anteriors de Cavafis o Pierre Louÿs-, ni tampoc prescindir del tot de les versions originals, ni obviar la procedència dels poemes!

Celebrar que editorials com Lleonard Muntaner s?apuntin a la centralitat de la bona literatura, que donin a conèixer poetes fonamentals de la poesia moderna, no eximeix de fer-ho amb la correcció de criteris necessària per a poder convertir el llibre que ens ocupa en un llibre de referència, un lloc que li correspondria pel magnífic treball d?en Pons. Per sort l?ofici del poeta menorquí i l?exquisit pròleg són capaços de treure força a qualsevol crítica.

Ens quedarem amb això, amb les dues veus que dialoguen en aquest llibre, fent realitat els desigs més íntims de Sophia de Mello que amb tanta transparència va expressar la seva filla: ?Més que el coneixement, la meva mare ens va transmetre, des de la infantesa, l?afecció intransigent a les coses essencials de l?alegria de viure: el bon pa, el bon vi, la mar, l?Estiu, la llum. Aquesta és una herència preciosa. Perquè aquesta és, en veritat, la base del coneixement de la vida.?

_______________________________________

Ponç Pons, Sophia de Mello Breyner Andresen

(Antologia), Mallorca, Lleonard Muntaner Ed.,

2005.

(Trad. de Ponç Pons)

(Publicat a l’Avui)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *