El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

13 de maig de 2007
2 comentaris

RETALLS LITERARIS (XV): Professió (complet).

Els qui seguiu aquest bloc sabeu que m?agrada col·locar-hi fragments, descontextualitzar-los, fer-los viure una vida diferent. En aquest cas, però, es tracta d?una qüestió de justícia poètica. Les opinions que haveu deixat al bloc, que m?haveu comunicat de paraula o per teléfon, m?indiquen que en aquest cas tant Pep Sala com els lectors mereixen que no sigui fragmentat el poema.

Per tant, us deixo el poema sencer, que com ja sabeu pertany a l?últim llibre de Josep Maria Sala-Valldaura, Vidre fumat.

POÈTICAMENT,

EL POETA ENAMORAT

FA UNA PROFESSIÓ D?AMOR

Sóc un nedador inculte enlluernat pel sol

que braceja desmanyotadament per la mar del temps,

illetrat, ignorant, quasi analfabet entre les ones.

Vénen, s?enlairen els minuts i els veig passar

camí de la platja o de la roca, i escric

amb el cos salat un desig de llavis dolços.

Cansat, et dibuixo com una illa obagosa

a frec d?aigua, i nedo mar enfora mar endins

cridant un nom que no és sinó il·lusió

d?un jardí de somnis de gespa humida.

Afeblit, gairebé exhaust, aformo o amanyago síl·labes,

desacluco el miratge dels teus ulls

com gotes de seda de pluja sobre la pell que crema,

i nedo i suro talment el tronc vaiver

que enyora el bressol de l?aire

a l?arbre arrabassat del país del teu somriure. 

Si fos valent, guixaria amb els dits, a la sorra,

sota l’aigua, bussejant contra els corrents del temps,

a punt d’òfec, cada fonema de la teva illa;

audaç, ardit o agosarat, per tenir més set de tu,

em beuria, maror incessant dels mesos de naufragi,

cada gra de sal que l’oneig em vessa

als llavis del bes sedós del teu record

a les nafres badades que el baterell del sol em bat.

Encegat per l’enyor de l’ombra ondulada

del teu cos quan abraça, estreny i m’acull,

el ritme toix i fatigat dels meus braços

ara xipolleja adés esquitxa el compàs cardiopàtic

dels cops sobtats de la mar,

dels batzacs bruscos de l’oceà immens dels dies infinits.

Assedegat, esmaperdut, no sóc sinó aquest nedador maldestre

enlluernat pel sol, tan inculte i ignorant.

Sense tu,

respiro i aletejo com un peix tret de l’aigua. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!