Jordi Sarsanedas: L?home savi, l?home tranquil.

En algun moment de l?any 1990, durant la celebració dels Premis Literaris de Gandia, vaig tenir l?honor de conèixer Jordi Sarsanedas. El costum aleshores era reunir-se a l?endemà del premi a casa del poeta Josep Piera, on es xerrava d?allò més i es menjaven arrossos apassionats de la muntanya de la Drova; arrossos autèntics, amb els ingredients exactes i perfectes del què segons els valencians, que saben molt d?això, ha de portar una bona paella. Recordo que hi havia Vicenç Llorca, Josep Ballester, Isidor Cònsul, Albert Roig, i una figura imponent i impactant, la rectitud física d?en Jordi Sarsanedas, sempre a l?aguait, sempre amb el seu posat d?home savi, d?home d?idees i, sobretot, d?home tranquil, capaç de suscitar consensos, d?aplegar al seu voltant les veus i les opinions més mereixedores d?atenció.

A Jordi Sarsanedas li dec coses que en aquells anys de joventut van ser importants, com ara la meva primera relació amb la revista Serra d?Or, on vaig acabar publicant unes quantes entrevistes amb escriptors dels quals he après molt. Més tard ens vam trobar a Barcelona, alguna presentació, alguna lectura poètica, i sempre tenia paraules d?ànim, paraules que et feien sentir bé, feliç de pertànyer a la cultura catalana…

Aquell any a Gandia li vaig fer una fotografia que he estat incapaç de trobar. En Sarsanedas passejava pel claustre del Monestir de Santa Maria de la Valldigna, a contrallum, amb la seva enorme silueta retallant-se en la tarda: barret, gavardina, bastó, un cavaller de les lletres. En algun instant li vaig donar aquesta instantània i va riure complagut, sense estridències, amb la seva mirada escrutadora seguint les línies que delimitaven el seu cos. Potser és un bé escàs, comparat amb tot el que ell em va oferir com a escriptor i com a home de cultura, però em vaig sentir satisfet, com si amb el seu gest de guardar la fotografia a la butxaca interior de la jaqueta pogués compartir una mica la seva saviesa.

Més recentment, amb motiu de publicar un dietari d?en Feliu Formosa a la col·lecció Escriptures de l?editorial Perifèric, li vaig trucar per telèfon per convidar-lo a la presentació a la Casa del Llibre de Barcelona. Sabia que estava malalt, que rarament sortia de casa, però pensava que convidar-lo era un acte de justícia i un deure indefugible. Les paraules que vam creuar pertanyen a la intimitat, però puc dir que ell, que tant havia contribuït amb la seva presència a donar sentit i contingut a les presentacions dels amics, em va dir gairebé plorant que li era impossible, que no em podia imaginar quant li agradaria assistir-hi. Em trobava massa capficat amb el tràfec de la presentació per imaginar-ho, però després ho he pensat en repetides ocasions. I sí, m?imagino quant li va doler no poder acompanyar al seu amic i company Feliu Formosa.

Ara, pensant en aquestes coses que vam viure plegats, recordant l?enorme curiositat que sempre desplegava, tinc el desig de dir-li que no es pot imaginar quant l?enyorarem. I ell, a bon segur, se l?imaginarà.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *