Ben cert que la societat sempre s?esforça a incorporar les veus més transgressores, però sens dubte els versos de Núria Martínez faran trontollar molts dels tòpics poètics de l?inici de segle. L?autora ho va confirmar de nou al seu últim llibre.
L?aparença de normalitat genera dinàmiques en què l?original se?ns presenta com un fet previsible, capaç de ser absorbit sense commoure els models establerts. Fins i tot en un gènere com la poesia, sempre a la recerca d?una transgressió moral i estètica en lluita contra les consciències adormides, la revelació és assimilada i acceptada, com si la daga no pogués deixar cap marca en l?interior de la seva funda protectora?
Aquestes aparences no trigaran a mostrar la seva escletxa. La bona poesia transgredeix l?engranatge que la voldria incompetent. Potser necessitarà un tram més ample d?aquesta subtil infinitud del temps, però un discurs amb la riquesa de propostes que assaja Núria Martínez acaba deixant en el camp de la seva influència un bon nombre de petjades sense classificar. A poc a poc els seus versos durs i plens de misteri es revelaran com retalls imprescindibles d?una generació que, lluny d?abandonar la paraula, la penetra amb l?ansietat i la golafreria de l?alquimista que ha perdut la innocència.
Núria Martínez ja havia demostrat en un llibre anterior, L?acròbata tampoc no en sortirà il·lès (2001), guanyador dels premis Amadeu Oller i el Memorial Anna Dodas, les peculiaritats d?una veu que no es conformava amb la màxima necessària, però també il·lusòria, de la poesia ben feta. Amb Quantes mentides fan una sola veritat, premi Josep Ma. López-Picó del 2003, els versos que en el recull anterior arrapava al misteri semblen adquirir una identitat pròpia, trobar el territori on fer-se forts amb la seva càrrega d?intransigència, de modernitat i de pensament.
L?autora es llança, sempre protegida per una sòlida i intel·ligent xarxa que no exclou la saviesa ni un coneixement profund de l?ofici, a una asimetria poètica que fa servir la perplexitat, el misteri i la sorpresa. El llenguatge pot ser bàlsam o ferida sagnant, l?erotisme pot transmetre rampells impensables on habita l?absurd, l?excés ajuda a esmunyir-se d?una realitat que només es pot combatre amb la paradoxa: ?Per l?altra cara de l?ombra no s?hi passeja ningú, / encara que ella també camina.?
Davant la tòpica frase que declara plena de frescor qualsevol poesia jove, podem dir que la frescor de Núria Martínez gela l?ànima, però d?immediat comença a escalfar les nostres entranyes. Alta poesia, doncs, si el lector no es conforma amb la superfície.
(Núria Martínez, Quantes mentides fan una sola Veritat, Barcelona, Proa, 2004, 59 p.)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És del 2004?. Saps que fa ara?
Gràcies per l’enllaç; de fet, a internet hi ha ben poques coses de la Núria…