El violinista celest

Durant molts anys, sobretot amb la coartada del reconeixement oficial de certs pintors, es va anar amagant que l’art català va patir un terrabastall considerable després de la guerra civil. Càrrecs diversos, sovint mentides o acusacions anònimes, impulsaren la venjança dels vencedors contra un món que mai no podrien entendre: la llibertat creadora feia nosa a la idea absolutista de la cultura que volien els addictes al règim. Així va tenir lloc una autèntica caça de bruixes que ni tan sols va respectar una mateixa identitat religiosa o una certa indiferència política.

La creativitat –sens dubte per la por davant d’allò desconegut-, l’estimació per una llengua i un país, van ser prou des del començament per arremetre contra l’evolució europea dels artistes catalans. L’art, segons la nova oficialitat, només es podia concebre des del primitivisme i l’atavisme de les normes clàssiques. Tota mostra de geni havia de ser eliminada…

Aquesta actitud va condicionar els successos que envoltaren la mort d’un dels pintors catalans més reconeguts de l’època, Joaquim Mir (1873-1940). Genial paisatgista que es va apropar a l’abstracció en moltes de les seves obres, Mir arribaria a oferir-nos una visió particular de l’impressionisme a través d’un esforç titànic per dominar els colors que s’expressen en les transformacions de la llum, una visió que, si considerem obres com ara  ePoble escalonat” (1909) o  ePaisatge” (1910), l’agermana amb pintors com Cezzanne o Matisse. D’altra banda, si parem atenció als seus pastissos i dibuixos, hi podem descobrir el mateix esperit que movia a Berthe Morisot, fascinada també per la llum i la natura.

Així, la seva obra ens va deixar incursions als marges del color que, amb llums diferents, s’haurien entès bé amb les pinzellades de Sorolla. I és necessari el retrat d’aquesta passió per la pintura – ejo pinto i prou…”- per a entendre millor el tipus d’investigació que du a terme Oriol Pi de Cabanyes al llibre Passió i mort de Joaquim Mir. Es tracta de burxar en la sensibilitat individual i col·lectiva d’una època per a substituir o completar els documents que ens han quedat dels últims anys del pintor, de trencar amb la imatge que s’ha volgut establir: beneitó, analfabet, bròfec, per a esbrinar com era realment Mir i com van afectar a les seves malalties físiques els fets del 1939.

Hi ha una queixa general pel que fa al llibre de Josep Pla, El pintor Joaquim Mir, i l’excessiu paternalisme amb què s’hi tracta la figura de Mir. Pla, meravellós en tants aspectes, desplega la seva escriptura amb intencions humanístiques que documenta amb anècdotes impagables, però les circumstàncies reals de la seva detenció o l’anàlisi de la seva obra des d’un punt de vista estètic, són insuficients. Pi de Cabanyes intenta donar resposta a aquestes qüestions. A la primera, mirant de situar Joaquim Mir en l’epicentre dels creadors plàstics catalans d’aleshores; a la segona, traient la pols a documents i testimonis que fan llum sobre la injustícia del tracte que va rebre dels vencedors.

El resultat és un llibre que ens sorprèn amb una interessant lectura dels documents històrics, però també un bon exercici per a calibrar l’enorme línia de separació que existeix entre l’art i la barbàrie. A través de papers que no havien estat estudiats abans, l’autor del llibre entén que la detenció del pintor va estar entre els detonants que van provocar la seva mort; altres podrien ser la tristesa i la incertitud per un futur on la llibertat –la del creador, sobretot, que ell havia pres com a emblema- no era possible. Pi de Cabanyes ha reconstruït amb encert la lluita de sensibilitats que va envoltar els darrers passos de Mir, sense deixar-se cap racó on pogués haver-hi veritats amagades.

Potser només se li ha de fer un retret a aquest llibre, tan ben documentat, i és que l’autor no arribi a fer una elaboració més literària del text. Testimonis i papers, notes i citacions ens transmeten la tasca d’un investigador, d’un entès en assumptes d’art, però li hauria mancat un altre bull per a poder parlar ara d’un llibre esplèndid. Pel contrari, l’hem de considerar un llibre interessant i ben fet, una recerca necessària i desitjable sobre el tracte injust que durant molt de temps va rebre la figura de Joaquim Mir. I, si bé ho pensem, no és poca cosa.