El violinista celest

Poesia i pintura neixen del desig d?una visió alternativa de la realitat. Totes dues, però, fan servir instruments distints. Degas va explicar desconsolat a Mallarmé que no trobava idees per a escriure els seus sonets, i aquest li va respondre molt segur: Estimat, els poemes no es fan amb idees sinó amb paraules.

La confusió del gran pintor francès ens parla d?una certa barreja d?interessos, i és comprensible. La poesia pot ser un bon instrument per a la pintura. Cezzanne deia que els ulls pensaven, que la pintura era una art òptica. També es podria dir que el tacte de la ploma sobre el paper pinta paisatges de paraules.De paisatges interiors i de paraules neix el nou llibre d?Antoni Clapés, Alta Provença…

Sota l?influx de Valverde, Michaux o Serrallonga, l?autor ens planteja l?escriptura com un recurs a la poesia en l?època de la seva desaparició. Autonomia, lentitud, silenci, conformen alguns dels paràmetres del joc, explicats des del primer poema. I aquesta desaparició té molt a veure amb la postura impressionista, és a dir, mirar des de l?ànima per a reunir aquelles imatges que queden després del silenci. És tracta d?una poesia breu, és "el traç i la seva ombra?, un camí difícil, però plàstic en extrem.

Clapés vol arribar a una conclusió gairebé física en la seva recerca, i així afirma: "un mot és tot?, igual que un pintor podria dir: sense la pinzellada no hi ha res. És curiós que s?hagi de veure un llibre tan pensat, tan cerebral, com una alenada d?aire fresc, però molts poetes obliden que la creació ha d?anar sempre a l?encalç dels límits.

Caldria doncs que dediquéssim una mica de temps a "mirar? Alta Provença. Paga la pena trobar-hi els colors interiors amb què Clapés l?ha imaginada. 

(Antoni Clapés, Alta Provença, Lleida, Pagès Editors, 2006)

Publicat a la revista "Serra d’Or".

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!