“Poesia completa”, d’Anna Akhmàtova.


Potser només uns quants estudiosos en el món
recordin ara aquella poeta que es reunia amb els seus amics a “El gos
vagabund”, un cafè de Sant Petersburg freqüentat pels artistes russos, però
també per aquells altres que hi arribaven atrets per la fama cultural de la
ciutat. Malauradament, el destí sempre és l’oblit.

Però després de l’oblit sempre tenim
l’oportunitat de tornar a néixer, d’inaugurar un nou camí. Aquest sembla el
destí de la poeta russa Anna Akhmàtova, recuperada ara –si és que alguna vegada
va estar present entre nosaltres d’una manera especial- per Jaume Creus en una
edició molt notable. Mai no havíem tingut la poesia completa d’aquesta
fascinant escriptora en català. I la cultura literària d’un país també es
mesura per l’atenció que dedica als creadors d’altres llengües.

Cada traducció d’aquest nivell fa més gran
la llengua catalana, li obre camins nous, ajuda els que venen més tard a
calibrar les seves expectatives, l’abast de la seva complexitat com artistes.
Per això, cada persona d’aquest país que es consideri escriptor hauria de
córrer a la llibreria més propera i exigir el seu exemplar de la Poesia
completa
de l’Akhmàtova.

Comprovaria aleshores la seva modernitat
magistralment vessada al català actual per Jaume Creus. Podria tenir
notícia de l’essencialitat que traspua la paraula poètica als seus versos, de
com transmet la sensació de resultar imprescindible, del penediment que ens
envaeix per no haver conegut de primera mà la seva poesia: “I ja no sap com
respondre aquest cor / a la meva exaltada i afligida veu. / Tot s’ha acabat…
La meva cançó vola / cap a la buida nit on tu ja no existeixes.”

Al que no sigui escriptor, al lector de poesia,
aquell que encara destil·la un punt de passió per la paraula primera, també
sentirà la profunditat i l’indubtable sentit dels seus versos, plens d’aquesta
estètica fora del temps que es pot trobar en la millor poesia.

Per tot això, acostar-se ara a l’obra d’Anna
Akhmàtova suposa anar més enllà de les limitacions que l’art es va imposant amb
la mort gradual de la memòria. Com podem deixar enrere la importància vital de
la poesia, d’aquests versos que ara renaixen en la nostra llengua: “Hi ha una
cabina per a mi en aquesta nau / i el vent infla les veles –i ve el moment
terrible / de prendre comiat de la terra on vaig néixer.”

X. R. Trigo

_________________________________________

 Anna Akhmàtova, Poesia Completa,
Barcelona, 1984, 2009, 555 p.

(Publicat
al
Serra d’Or)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *