El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

30 de juny de 2010
0 comentaris

UN TAST DE… “El quadern de Nicolaas Kleen”, la primera novel·la negra de Jaume Benavente.




L’autor de novel·les com Nocturn de Portbou (Barcelona,
Rosa dels Vents, 2003) o Llums a la costa
(Barcelona, Columna, 2006) s’endinsa per primera vegada en la Sèrie Negra amb
aquesta història que, tot ho indica, serà la primera protagonitzada per l’inspectora
holandesa Marja Batelaar. L’editorial Columna en català i Roca Editorial en
castellà aposten pel canvi de registre d’un dels nostres millors narradors.

El Violinista Celest es complau en oferir-vos el primer
capítol d’una novel·la que, sens dubte, farà que ens enganxem com mai a la
lectura aquest estiu…

A la venda el dia 1 de juliol. 

 

 


EL
QUADERN DE NICOLAAS
KLEEN

El primer cas de la inspectora holandesa

Marja Batelaar

 Primera part

ELS
MÚSICS

1

 

Marja
Batelaar contemplava el seu carrer a través del finestral. Les façanes de les
cases de tres pisos de maons pintats de fosc s’abocaven a l’aigua verdosa del
canal, el petit i tranquil Bloemgracht. Damunt seu, el cel gris, gairebé
metàl·lic, d’Amsterdam, amb una pluja fina i persistent. Aquell dissabte 11 de
gener era un dia d’hivern com tants d’altres a la seva ciutat, freds i sovint plujosos,
amb els ciclistes que continuaven anant amunt i avall pel carrer. En una ciutat
d’un país meridional ben poca gent circularia en bicicleta amb aquell clima
advers. Mentre hi pensava, encara vestida amb el pijama i el barnús, esmorzava
sense presses unes torrades i un cafè amb llet, alternant la contemplació del
carrer amb l’anar passant els fulls del De
Volkskrant
, el periòdic que com cada matí el repartidor li havia deixat a
la bústia.

A
fora, a l’altra banda del canal, hi havia el vaixell de la seva amiga Louise,
una nord-americana una mica estrambòtica que vivia sobre l’aigua, acompanyada
només per Jeff, el seu gat d’angora, dedicada sobretot a fer els seus gravats, encara
que ocasionalment també pintava algun quadre a l’oli i revelava ella mateixa
les fotografies en blanc i negre que feia en els seus passejos per
la ciutat. Marja havia estat més d’un cop a
l’interior del vaixell, en el qual, a més a més d’una petita cabina per dormir
i un mínim lavabo, hi havia una única i espaiosa estança on Louise menjava i
cuinava i que també feia servir com a taller d’artista. La seva amiga hi tenia
un munt de llibres, un parell de càmeres fotogràfiques i material per revelar,
carpetes amb centenars de gravats, planxes de metall i de linòleum, les eines i
el vell tòrcul que utilitzava per imprimir els seus gravats. A les parets hi
havia els mapes de dos països exòtics, Madagascar i São Tomé i Príncipe —llocs
on Louise no havia estat però dels quals parlava dient que algun dia hi
aniria—, així com algunes fotografies de diferents etapes de la vida de la seva
amiga, amb familiars i amics, o de quan havia viatjat per Europa, tal com feien
molts joves nord-americans abans de recloure’s de nou al seu país. En una de
les fotografies Louise devia tenir vint-i-pocs anys i era al costat d’un home
una mica més gran que ella, en un poble insignificant. Louise li havia explicat
que allò era Dombatown, a la planura de Texas, on havia nascut feia més de
cinquanta anys, i que l’home
era Marcus, el seu difunt marit.

No
feia gaire, al vaixell de la Louise, havien parlat de Paisatge d’hivern amb patinadors sobre gel, un quadre de Hendrick Avercamp
que estava exposat al Rijksmuseum. A la tela, el pintor havia recreat una
escena de vida quotidiana i alegre, plena de figures humanes movent-se amb
patins sobre un canal glaçat, amb les barques atrapades pel gel o arrossegades per
alguna mula. Després d’aquella conversa, Louise li havia deixat a la bústia una
postal que reproduïa el quadre. Al darrere, tan sols havia escrit «L’hivern
també pot ser lluminós, Louise». Recordant-ho, Marja s’adonava que la seva
amiga era un personatge curiós, que no sentia cap vergonya d’expressar-se
sincerament. ¿L’hivern pot ser lluminós? Potser sí, es deia Marja, o almenys
era agradable creure que ho podia ser.

Més
tard, potser compraria alguna cosa als Italians, el negoci de menjars preparats
que un parell de nois de Gènova havien obert a tres cantonades d’on ella vivia,
al cor del barri de Jordaan. Menjaria a casa i, si no millorava el dia, a la
tarda continuaria llegint aquella novel·la de Mia Couto que la tenia atrapada,
fins que es decidís a fer un tomb pel barri, si la pluja no anava a més. El
Jordaan li agradava, una trentena de carrers tranquils i alhora bohemis a
l’oest de la ciutat, entre els trams inicials del Prinsengracht i el
Lijbaansgracht, amb un veïnat barreja de classe treballadora, artistes i
personatges peculiars que hi havien anat a parar, com
la Louise. Per al seu passeig, però, s’enduria la novel·la, imaginant-se
que en algun moment es ficaria a De Tuin o algun
altre cafè…

(Podeu
llegir més…)


Aquell
dissabte, a diferència d’altres, no agafaria el cotxe —un vell Volkswagen de
color blau— per marxar a la caseta d’Uitdam a passar-hi el cap de setmana, sinó
que esperaria a diumenge. S’hi trobava molt bé, en aquell minúscul poblet als
afores d’Amsterdam, però li havia promès a la seva amiga Carol que al vespre
aniria a sopar a casa seva. Carol i ella s’havien fet amigues de veure’s al
cafè De Tuin. A poc a poc havien anat coneixent-se i intimant. Carol era una
mica més jove que ella, més extremada i vivia de feia només un any en un petit
apartament al mateix barri, al carrer Anjeliers, amb el seu nòvio, Lionel. Tant
Carol com Lionel sabien que Marja era policia però no ho deien a ningú, tal com
ella els havia demanat, ja que no tenia gens de ganes que el veïnat conegués la
seva professió. Les feines dels amics de Marja eren ben diferents de la seva:
Carol pintava bàtiks que venia a botigues del Jordaan i també del centre, i Lionel,
professor de música, feia algunes classes particulars de piano. Lionel parlava
sovint d’anar a viure al nord del país, a les illes Frisones. Segons ell, Carol
podria continuar pintant els seus bàtiks i venent-los als turistes i ell buscaria
nous alumnes que volguessin aprendre piano o, si no els trobava, potser
aconseguiria feina com a pianista en algun club o hotel de la ciutat de
Groningen, a poc menys d’una hora en cotxe de les illes. Lionel era així, es
deia Marja, sempre estava anant-se’n, com si fugís, com si fos incapaç
d’assentar-se en un lloc. I si acabaven traslladant-se al nord, a les illes
Frisones, quant temps hi durarien?

Encara
davant del finestral, Marja va admirar-se de la fidelitat dels seus amics per
guardar el secret de la seva feina. El que Carol i Lionel no sabien era que
ella, filla d’una família jueva benestant del Plantage, podia haver estat qualsevol
altra cosa abans que policia. Després d’haver acabat els estudis d’Història de
l’Art, el camí més fàcil hauria estat ensenyar aquella matèria o fins i tot,
amb una mica de sort, escriure’n, però l’únic que havia fet era treballar en una
galeria d’art de Prinsengracht durant dos anys. Per què havia deixat aquella
feina i s’havia fet policia? Potser per la mort tràgica del seu germà gran,
Willem? Ja havien passat vuit anys d’aquell succés i, tot així, el record
encara l’assaltava de vegades. Willem, alt, esportista, sempre alegre, havia tingut
la desgràcia d’ensopegar amb un desconegut en un carreró adjacent al carrer
Rokin que li havia volgut robar
la cartera. Willem s’hi devia haver resistit i això
li

havia
costat
la vida. El que més horroritzava
Marja no era que allò hagués passat en una zona de la ciutat on sempre hi havia
un munt de gent amunt i avall i que tanmateix ningú no hagués vist l’agressor.
Potser havia passat en uns breus instants i justament llavors al carreró no hi
havia ningú, es deia Marja, però per què l’assaltant havia clavat fins a cinc
ganivetades a Willem? Cinc, per què aquell acarnissament?

La
figura de Louise va emergir de l’interior del seu vaixell. D’alçada mitjana i
de complexió forta, amb el cabell tenyit de caoba i protegida amb un
impermeable blau que queia de vell, era la imatge de l’autèntica artista
solitària. Louise la va saludar amb la mà i Marja li va correspondre el gest
des de darrere del finestral de la seva sala d’estar. A continuació, sense
importar-li gens la pluja, Louise es va dedicar a netejar uns estris de gravat
i uns pots de restes de pintura a la coberta. Marja l’observava quan de sobte
el so del seu telèfon mòbil li va fer pressentir que estaven a punt
d’esguerrar- li el cap de setmana. En sentir la veu greu i seca de l’inspector
Jan Laagsveld a l’altra banda, ja no li va quedar cap dubte.

—T’espero
al 76 de Sint Antoniesbreestraat, a la pensió Diderot. Quant tardaràs?

Marja
coneixia perfectament aquell carrer, una via comercial i populosa, un lloc
horrible, ple de negocis caòtics, d’un gust pèssim, entre Nieuwmarkt i
Jodenbreestraat, l’antic barri jueu del qual ja no quedava gairebé res, tret de
la sinagoga portuguesa i un parell de restaurants de menjar kosher. Una mica
més enllà de Sint Antoniesbreestraat, en canvi, hi havia el Plantage, el seu
antic barri, del tot diferent, moltmés ampli, lluminós i elegant. Amsterdam era
com altres ciutats, on poden conviure costat amb costat mons ben distints. De
fet, segons Marja, hi havia més d’una Amsterdam.

—Quaranta
minuts, potser una mica més. Què tenim?

—Una
trucada des de la pensió a la comissaria de Nieuwezijds

Voorburgwal
ha avisat que hi havia una noia morta a la banyera d’una de les habitacions.
Podria ser un suïcidi o un accident, perquè sembla que s’hagi ofegat, però hi ha
signes de violència, l’habitació està regirada i un dels hostes de la pensió
assegura que ahir a la nit, des de l’habitació del costat, hores abans que
descobrissin la noia morta, va sentir enrenou, una discussió. Des de la
comissaria de Nieuwezijds Voorburgwal han passat el cas a la central, així que
el Vell m’ha trucat des de casa seva per dir-me que ens féssim càrrec de
la investigació. La policia científica i el metge
forense ja hi estan treballant i jo he arribat fa uns minuts.

—Qui
hi ha anat del Ministeri Fiscal?

—No
és clar que sigui un homicidi, així que no envien a ningú i l’aixecament del
cadàver el farem nosaltres —va explicar Laagsveld—. Ja n’he parlat amb el Vell.

Marja
va pensar en el comissari Jurgen Sieraal, o el Vell, com l’anomenaven
col·loquialment els seus subordinats de la Unitat d’Homicidis de
la Policia Regional d’Amsterdam- Amstelland, a la
comissaria central d’Elandsgracht, a la cantonada amb Marnixstraat. Jurgen
Sieraal li havia donat feina a Homicidis després que l’apartessin de la Unitat
de Delictes contra el Patrimoni Artístic —on feia d’analista— per culpa del cas
de l’antiquari Tadsen, un assumpte tèrbol en el qual s’havia enfrontat amb els
seus superiors. Durant dos anys i mig, primer com a agent i després com a
sergent, havia treballat en tasques de suport als inspectors, fins que ella
mateixa havia passat a ser també inspectora, i des de feia pocs mesos
treballava sota la supervisió de Jan Laagsveld, un inspector coordinador
d’equip, veterà i esquerp, un antic socialista d’origen humil que havia
començat patrullant d’uniforme i a peu els carrers més conflictius de la ciutat
i que ara era tota una institució a
la comissaria. Jan Laagsveld, als seus cinquanta-cinc
anys, era un dels policies més experimentats d’Homicidis, i Jurgen Sieraal hi
confiava com a coordinador d’equips d’investigació, encara que a Laagsveld li
agradava treballar sol. En canvi ella, amb tan sols trenta-tres anys,
universitària i filla d’un arquitecte i d’una fotògrafa, havia de suportar una
certa condescendència per part dels altres policies. Una de les poques persones
que semblava acceptar amb naturalitat la seva presència era Klara Müller, una
inspectora que s’havia iniciat també, com Laagsveld, patrullant d’uniforme els
carrers de la ciutat i que malgrat que ja era a prop dels cinquanta anys es
mantenia forta i àgil gràcies al gimnàs, amb molt d’instint per a la investigació
criminal, segons el comissari i també Laagsveld, que de vegades la reclamava
per al seu equip. Un altre que semblava acceptar Marja era el sergent Paul
Hovestadt, un policia jove com ella. Paul Hovestadt tenia un aspecte una mica
xocant, molt prim i amb el cabell curt, duia ulleres, de tant en tant li havia
vist algun llibre i, pel que li havia explicat Klara Müller, vivia sol en un apartament
d’Entrepotdok, darrere del zoo Artis. En alguna ocasió, a Marja li havia passat
pel cap que potser li agradava, a Paul Hovestadt, per com ell li parlava i per
alguna mirada furtiva que li havia descobert. Per la seva banda, encara que es
negava a acceptar-ho, Marja se sentia en certa manera atreta per ell i quan
estaven junts l’envaïa una tensió que la confonia.

Tret
de Klara Müller i Paul Hovestadt i d’algun altre policia, la resta
d’investigadors —inspectors, sergents i fins i tot els agents— preferien
mantenir una certa distància amb Marja Batelaar, en alguna ocasió li havien
dedicat algun gest hostil. Què feia a Homicidis una «intel·lectual», com
l’anomenaven a vegades? El seu posat tampoc no l’ajudava gaire. Alta i prima,
encara que atlètica, no transmetia cap sensació de fortalesa, sinó més aviat
una certa timidesa, tant física com de caràcter. Quan el serrell de cabell
color castany clar li queia sobre el front se l’apartava amb un gest una mica
insegur, i quan parlava amb algú sovint no era capaç de mantenir la mirada de
l’altre i desviava la seva. A més, era massa callada i la seva cara agradable, regular
i allargada, en la qual destacaven els seus ulls verds, amb prou feines somreia
quan sentia alguna broma i gairebé mai reia obertament, com si no es pogués
deixar anar. No semblava la mena de policia capaç d’empaitar els assassins
d’Amsterdam. Klara Müller li havia parlat en alguna ocasió, tractant
d’animar-la, de fer que se sentís menys sola, i fins i tot li havia proposat
anar al cinema o que la visités a casa seva per presentar-li el seu marit i la seva
filla.

—Qui
és el forense? —va preguntar Marja.

—Jurgen
Sieraal ha demanat que sigui Muyssart qui se n’encarregui —va explicar Jan
Laagsveld.

Marja
havia tractat poc Muyssart, però suficient per decidir que no li agradava. Era
un home fred i cínic alhora, que potser era un bon forense però que semblava no
tenir ni una mica de pietat cap als cossos de les víctimes. Muyssart era de la
generació de Laagsveld i entre tots dos hi havia, si no amistat, sí una bona
relació. Fins i tot, algun dissabte a la tarda havien quedat per prendre unes
cerveses. El comissari tenia molta confiança en Muyssart i per això, si des de
l’Institut Forense no li posaven impediments, li agradava treballar amb ell,
tant en les diligències de quan trobaven un cadàver sospitós d’haver mort de
forma no natural com en l’autòpsia posterior.

Després
de penjar el telèfon, Marja es va dutxar, va vestir-se ràpidament amb uns
texans i un jersei negre de coll alt i abans de sortir al carrer va agafar
l’anorac i l’arma reglamentària, la seva pistola Walther P5. Encara faltaven moltes
hores però el sopar a casa de Carol perillava, va dirse, perquè amb Jan
Laagsveld mai no es podia estar segur de res. Encara havien treballat poc temps
junts, però li semblava un home que no tenia horaris ni gaires consideracions cap
als altres. Ella només volia que poguessin enllestir aviat aquella primera
inspecció de l’escenari del succés i del cadàver i els posteriors
interrogatoris habituals entre el veïnat. Ja al carrer, mentre agafava el cotxe
després de rebutjar la possibilitat d’utilitzar la bicicleta, es va sentir avergonyida
per pensar en el sopar quan un cadàver l’esperava, i es va preguntar si els
policies als quals anys enrere se’ls havia encarregat la investigació de
l’assassinat del seu germà Willem també havien tingut pressa.

Jaume
Benavente

El quadern
de Nicolaas Kleen

Barcelona, Columna, 2010.

(Versió castellana: Barcelona,
Roca, 2010)

___________________________________________

El
quadern de Nicolaas Kleen, de Jaume Benavente:

Marja
Batelaar és una jove inspectora de la secció d’homicidis de la policia regional
d’Amsterdam. Nascuda en una família culta d’origen jueu i de carácter retret,
viu sola en una casa del Jordaan, un barri bohemi de la ciutat. Un plujós matí
d’hivern la Batelaar es fa càrrec, al costat d’en Jan Laagsveld -un policia més
experimentat que ella- d’investigar la mort d’una immigrant, la Ilona Vitez, a
la pensió Diderot, en el centre urbà, així com de la desaparició del seu
misteriós acompanyant.

El cas es tanca en fals i en Laagsveld es destinat a un altre assumpte de major
importància, però la Batelaar es resisteix a oblidar-se de la Vitéz.

 

Enllaços relacionats:

Jaume
Benavente al Qui és Qui

Editorial
Columna

Roca
Editorial

 

Articles sobre l’autor al
Violinista:

Cròniques:
Una lectora d’en Jaume Benavente

Quadern
de Porto (fragment), de Jaume Benavente

Llums
a la costa

Jaume
Benavente en les distàncies curtes

Jaume
Benavente a Sants

_________________________________________________

Les
fotografies holandeses:

1. A Marken, 2. Canal al Jordaan, 3. L’autor a Amsterdam, 4. Amsterdam, 5.

L’autor
a l’hotel Hortus.

6.
La novel·la en la seva versió castellana.


També podeu llegir el primer
capítol d’aquesta novel·la en PDF…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!