El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

16 de març de 2010
0 comentaris

El darrer poemari d’Antoni Clapés, premi Josep Maria Llompart al millor llibre de l’any.


Aquest llibre d’Antoni Clapés,
publicat per l’editorial Meteora, acaba de rebre el premi Josep Maria Llompart
dins els premis Cavall Verd de Mallorca, un guardó que premia cada any el
millor llibre de poesia en català. Per celebrar-ho, publiquem a El violinista
celest la crítica d’aquest llibre apareguda a la revista Serra d’Or, i reproduïm
l’excel·lent article de Bartomeu Fiol publicat al Diari de Balears…


Hi
ha moments en poesia en que les alternatives es transformen en una categoria
vàlida per explicar el que està passant en la literatura d’un país. Va ser el
cas d’un autor com Josep Maria Sala-Valldaura dins la generació dels 70, qui
ens oferia un full de ruta distint al dels seus companys d’època.
Sala-Valldaura continua marcant amb les seves publicacions un camí que es manté
a la vegada integrat i al marge de la poesia més oficial.

Un
cas semblant és el del poeta Antoni Clapés, home d’una cultura que ratlla
l’atreviment, poeta i traductor, al temps que un dels editors més innovadors de
l’actual panorama. Deia Cortázar que traduir era un exercici impagable i
necessari per a un autor i Clapés segueix aquesta estela oferint les seves
versions poètiques d’escriptors que, sense la seva intervenció, serien aliens
al nostre corpus: Brossard, Char, Bobin, Civitareale.

Ara
publica un nou llibre de poemes propis a l’emergent col·lecció Mitilene de
l’editorial Meteora. La influència de les arts plàstiques i de la millor poesia
europea és un cop més fonamental en la seva obra, que camina cap a una nuesa
essencial i al mateix temps s’omple de significats profunds i coloristes.
Clapés viu als conceptes, però no es conforma en cap moment amb la seva
superfície, i això crea en el lector una sorpresa continua, una sensació
d’estar davant d’un discurs d’importància cabdal per construir el seu imaginari
poètic. El seu “Poema – pensament en dubte / que cerca mots on habitar.” cerca
també projectar-se en el lector, crear la necessitat i la curiositat per la poesia
i per les formes més altes de l’art. Una manera de provocar-nos que farà forat
en els bons lectors del gènere…

(Podeu llegir
més…)


La
poesia com a experiment, però no sempre experimental, la poesia com una
forma
de ficció, tal com ens diu el poema “Robert Creeley”: “què és ficció
experimentar / estrategies d’escriptura”. Però també poesia que ens
mostra una
faceta de la lírica menys gastada, un retorn a una bellesa natural:
“S’obre una
retxa de llum a l’horitzó -cel de plom- parpella / que no vol acabar de
cloure’s / ni torbar el silenci dens de la tarda que mor”.

Al
capdavall una lectura, la de La llum i el
no-res
, que ens presenta una mirada innovadora, lúcida, sagnant i
colpidora
sobre el procés de creació. El creador com a demiürg, fins i tot sense
voler-ho. Un molt bon llibre.

X.
R. Trigo

_____________________________

Antoni Clapés, La llum i el
no-res
, Barcelona, Meteora, 2009, 45 p.

 

ARTICLE DE BARTOMEU FIOL AL DIARI
DE BALEARS…

 

Molt més nau que
port

Bartomeu Fiol 

Que tot llibre sigui molt més nau que port –com reclama la
cita final de Claire Lejeune- resulta prou plausible. Els practicants de
la
parenta pobra, de la poesia, tant com els mateixos filòsofs, són
incomparablement més eficaços a l’hora de plantejar problemes que a
l’hora de
resoldre’ls.

La llum i el no-res, d’Antoni
Clapés (Meteora, 2009), el llibre que acaba de guanyar el premi Josep M.
Llompart, podria considerar-se certament com un lliscant esquif, que
talla l’aigua
però que no troba cap port. Aquest fet m’ha recordat “Piragua”
,
el poema final de Les hores, si bé la
seva relectura em fa veure que l’embarcació de Salvador Espriu és
clarament
fluvial –almanco en l’inici de la seva cursa-, mentre que la d’Antoni
Clapés és
oceànica. Tanmateix, és cert que la piragua, al final, “cor endins
d’aquella
mar / sense retorn s’allunyava”.

Josep
Maria Sala-Valldaura obre el llibre amb un interessant pròleg, que porta
l’original títol de “Nou travesses pel camí vers”. La llum i el no-res, òbviament, cal
entendre i afegir. En ell assenyala que “de bon començament, el llegidor
creurà
que se les heu amb una poesia reflexiva, autoreferencial i/o metapoètica
–aliment intel·lectual, versos de temptativa i assaig sobre el dir i el
no-dir.
A poc a poc, cada vegada més sorprès, el lector hi percebrà emocions i
sentiments, una tensió emotiva que prové de la intel·ligència”. Però
sembla del
tot lícit pensar que, a hores d’ara, tota poesia ha de tenir alguna cosa
de
metapoètica. I, per altra banda, pareix també que, igualment, en el
present,
l’única tensió emotiva justificable en la parenta pobra és la de la
intel·ligència. Després d’esmentar-nos Angelus Silesius, Mallarmé, Paul
Valéry,
Jorge Guillen, José Angel Valente, Carlo Ossola, Paul Celan, etc.,
Sala-Valldaura ens recorda “la implicació del No-res amb l’Ésser de
Heidegger”,
tema estudiat per Priscilla N. Cohn en el seu Heidegger: Su
filosofía a través de la nada
; certament, el no-res
–com el silenci- és una presència constant en aquest llibre d’Antoni
Clapés.
Vegem-ne alguns exemples: “Silenci que funda la paraula – ressò d’aquest
silenci // La densitat del buit”, els dos darrers versos del poema IV;
“El
no-res s’emmiralla en la llum de l’arenal”, en el poema Tagrera, del
qual són
també els quatre versos següents, “traços de caravanes que es perden en
l’ocàs
/ sense itinerari / sense empremtes / sense rastre”; “errar inacabable –
vers
el no-res”, del XXXIII, o potser el més definitiu de tots, “pensar la
plenitud
del no-res”. Per descomptat hi ha també constants referències a
“l’afàsia de
Deu”, sintagma que és el darrer vers del poema XXII; recordem també els
dos
versos finals del VI, “boira arrapada / al radical silenci de Déu”, un
silenci
que hauríem de capi que pot esser una mera creació humana.

Però a
servidor, les expressions o formulacions que l’han colpit més són “dolor
del
record del no recordar”; “riu que flueix i confon deu i delta. / Poema –
pa de
gana. / Presència i absència d’haver estat”; i “el mur – opac espill /
només
pot reflectir un dir ja dit que es diu a si mateix en aquest dir”.

I no puc
tampoc deixar d’esmentar el poema titulat “

Robert
Creely”
.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!