El violinista celest

Hi ha autors que
ajuden a desenvolupar la riquesa d’una literatura. Ara que les tendències
editorials van cap a les novel·les cada cop més extenses, Jordi Llavina –igual que
altres autors, com Jesús M. Tibau o Joan Pinyol– trenca amb les normes amb els
seus llibres de contes que, sens dubte, també tenen lectors.

Ara, a “El
violinista celest” podeu fer un un tast del seu darrer llibre, però també podeu
llegir un excel·lent text de David Clusellas sobre el seu llibre anterior, Ningú ha escombrat les fulles (Amsterdam,
2008). D’aquest recull es troben excel·lents crítiques a Internet, com ara les
dels blocs Llúnàtic o Castells de cartes…

NOSALTRES
TAMBÉ ESPEREM

Al
vespre, mentre sopaven, van veure nevar per
televisió. La dona va enretirar la cortina d’una de les finestres de la sala
per mirar cap a la taca de llum d’un fanal penjat davant la casa. Va deixar la cortina
descorreguda, esperant distingir la florida de la neu, esperant advertir-la
abans que el seu marit. Encara no se’n podien conèixer els primers símptomes
visuals, incipients —però si hagués obert la finestra, ja hauria pogut flairar,
en l’aire, algun indici de la neu que estava a punt d’arribar.

L’home
del temps —un noi barbamec, que patia una mica a l’hora de pronunciar borrasca
i mar arrissada—
havia anunciat precipitacions generals, en forma de neu, pràcticament a la cota
zero. Les imatges que va comentar —molt recents, de mitja tarda— mostraven dos
ports nevats: un de muntanya, on la neu acumulada tenia un gruix d’uns vuitanta
centímetres; i un altre de mar, en què les volves semblava que volguessin —vana
empresa— emblanquir l’aigua (la dona va pensar que hi ha poques coses més
boniques que veure nevar intensament damunt la mar). En canvi, la neu que havia
caigut al moll sí que havia agafat (mentre escoltaven la previsió, el marit de
la dona mastegava —un salmó massa retingut a la planxa— i anava rumiant en les
metàfores lexicalitzades dels meteoròlegs: la neu enfarina;
el cel està enlleganyat o,
si no deixa passar els rajos de sol, enteranyinat).
Un treballador del port deia, acostant-se massa al micròfon, que feia més de
vint anys que no veien una nevada com aquella (i assenyalava, darrere seu, cap
a la coberta d’una petita embarcació d’esbarjo que s’havia contagiat ben bé del
color blanc. L’acció del vent, combinada amb el gir sobtat de l’home, va fer
que algunes de les seves paraules —d’altra banda ben tòpiques i massa
condicionades per la fam de càmera i de micro del personatge— es perdessin en
un rumor inintel·ligible). La neu no podia tardar. Potser arribaria aquella
mateixa nit.

(Podeu
continuar llegint al PDF adjunt…)

________________________

Jordi
Llavina, Londres nevat, Amsterdam
Llibres, 2009, 155 p.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!