El violinista celest

Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo

12 de novembre de 2009
4 comentaris

UN TAST DE…: “Rere els murs”, de Núria Esponellà.




CAPÍTOL 1

Els
dominis

Abril
de
1161

 

Una
llum encegadora dominava ara el monestir. L’ull del vent havia deixat pas a uns
bufaruts violents. Des de les feixes d’oliveres, la gran mola de l’edifici
apareixia imponent, amb els murs segats ran d’estimball, d’esquena al mar
furiós, sota la guarda del castell que coronava la muntanya. L’abat Berenguer
era a la sala capitular, assegut al setial de braços, allà mateix on presidia
les reunions de la comunitat de monjos. Tenia un pergamí a la mà i mirava la plàtera
de nous confitades amb mel que li acabava de portar fra Gausbert, el monjo cambrer.
Encara no les havia tastades ni li venien de gust.

—Aquest
foll de comte! —va exclamar amb veu ronca—. Ara ens vol negar els drets de
pesca!

El
comte Hug d’Empúries era un noble del diable, ambicionava les propietats del
monestir i li acabava d’enviar un requeriment.

—Està
rabiós perquè el vescomte Jofre sufraga les obres de reforma —va dir fra
Gausbert.

—Quina
culpa en tenim, de les seves baralles? —es va lamentar. Hug d’Empúries no podia
perdonar la fortalesa del seu parent, Jofre de Rocabertí, ni el fet que els
Rocabertí s’haguessin separat del vell comtat.

—Són
cosins i algun dia hauran de fer les paus. —Fra Gausbert va mirar la plàtera de
nous amb aire fatigós.— No heu menjat res…

—No
podem consentir que ens perjudiquin —va reflexionar l’abat, amb els ulls
clavats al pergamí.

—Puc
retirar-me? Demà arriba el mestre escultor i ha d’estar tot a punt. —Fra
Gausbert acabava de recordar les coses que li quedaven per fer. Havia d’endreçar
la cambra, preparar els hàbits nets i recollir la sala.

—Teniu
raó, ho havia oblidat —va fer un gest d’assentiment, mentre el monjo cambrer
abandonava la sala, al vaivé de les espatlles caigudes.

Una
estona més tard, va rebre un clergue gras, d’expressió ensopida, que semblava
en desacord amb el que anava sentint.

—No
faig cap mal, pare abat.

—Esteu
contradient la llei de la Santa Església, Ponç, teniu dona i tres fills.

La
llum que entrava pels finestrals d’alabastre il·luminava una gran creu de fusta
que presidia aquella sala austera, moblada amb els elements justos, una gran
taula de roure, cadires de braços destinades als monjos i una tribuna que
servia de base al setial.

 

(Podeu
continuar llegint…)

 

Des
de la seva cadira, l’abat podia escrutar bé els visitants que li demanaven
audiència. El clergue s’havia tret el barret ajustat de llana negra, que li va
deixar al descobert una calba brillant, regalimada de suor.

—I
no em digueu que els vostres feligresos ho comprenen —el va renyar—, esteu en
boca de tothom i us exigeixo que rectifiqueu!

Fins
llavors, el clergue l’havia escoltat en silenci.

—No
actuaria bé, si abandonés els meus fills; el petit només té un any —va dir
aixecant la mirada.

—Feu-ho
com vulgueu; aneu a Roses, a Peralada, on sigui, però no permetré més escàndols
a la meva jurisdicció —va ordenar amb veu aspra—, i si d’aquí a nou dies no heu
rectificat, us expulsarem del poble!

L’abat
va acomiadar el visitant amb un cop de mà i, involuntàriament, va fer voleiar
la creu d’argent que li penjava al pit.

«Què
s’han cregut, aquests clergues, qui es pensen que són».

Hauria
de posar ordre al desori, faria respectar la seva autoritat entre els
religiosos que vivien amb dones i aquells tronats de barons que volien ficar
cullerada en tot. Si els ho haguessin permès, haurien comprat càrrecs i influències.

Podia
comprendre els pecats dels homes, però no pas permetre’ls.

La
reforma gregoriana, a la qual s’havien acollit feia anys, els exigia una vida
evangèlica i mantenir-se allunyats del poder polític. Per això, ell mateix
instituïa justícia al monestir.
Amb els anys, havia afinat els trets de jutge sever; operava amb les balances i
l’estilet del discerniment: la intuïció aguda, l’opinió ferma i uns principis
inamovibles.

Va
fer un gest de cansament i va travessar la sala amb la intenció de complir un
ritual. Com cada dia, va obrir la porta de l’eixida que donava al mar per
admirar la costa i va respirar fondo.

La
tempesta matinal s’havia desfet, empesa per la tramuntana, que seguia bufant.
Però ara el cel era net i es veia perfectament la massa rocosa del Cap de Creus
i alguns masos disseminats. Aquella panoràmica el calmava. Tot aquell territori
quedava sota la seva jurisdicció, de la Selva a Llançà i, seguint a ponent,
allà on no arribava la vista, per boscos i praderies, fins a les ribes del riu
Muga i la falda d’uns quants estanys.

Es
va anar tranquil·litzant mentre repassava mentalment les propietats disperses
que posseïen als comtats de Besalú, Girona, Barcelona, el Pallars, i també a l’altra
banda de Pirineu i al regne d’Aragó. Tots aquells béns eren fruit de donatius i
llegats que havien rebut en testament.

Va
sospirar, estintolat a la barana de l’eixida. Havia d’aconseguir com fos una
treva amb el comte d’Empúries; calia acabar les obres amb tranquil·litat, abans
de la celebració del
Jubileu.
*

Va
tancar els ulls. Havia denunciat les agressions del comte Hug al Sant Pare de
Roma i esperava rebre resposta aviat; només així, el comte s’avindria a raons.

El
mar bramava com un animal disposat a engolir la muntanya i una ràfega de vent
el va fer enretirar.

Poc
després, va abandonar la sala per dirigir-se a l’escriptori. Caminava amb
autoritat; el cap alt, la tonsura ben rasurada i un rostre de pell fina amb
arrugues a l’entorn dels ulls i els angles de la boca.

Tenia
cinquanta anys i en feia més de deu que guardava en secret un assumpte privat.

En
entrar a l’escriptori, el va il·luminar la llum que traspassava els finestrals
d’alabastre. Allà dins regnava una calma absoluta. Era l’hora de descans dels
monjos que transcrivien manuscrits i una olor forta de tinta, de ploma d’ocell
i de pell seca de pergamí envaïa l’atmosfera solitària.

Va
caminar per la sala, fins a arribar als mobles que antecedien els pupitres dels
copistes. Un cop allà, va obrir l’arca dels llibres profans on guardaven els
còdexs visigòtics i grecollatins. Tots aquells escrits quedaven fora de l’abast
de la majoria de monjos, que es limitaven a recitar els salms.

Va
apartar els llibres que calia preservar de la curiositat malsana; va ficar la
mà dins el calaix més profund de l’arca, fins que va trobar el llistó que
protegia el fons del moble i el
va empènyer amb suavitat.

Inesperadament,
la peça de fusta es va desplaçar cap a una banda i va deixar al descobert una
petita cavitat. Hi va introduir la mà i va palpar-ne l’interior.

—Encara
hi és —va mormolar exhalant un sospir.

De
seguida va tornar a ajustar la portella, va recol·locar els llibres i va tancar
l’arca.

 

Núria Esponellà, Rere
els murs
,

Barcelona, Columna, 2009, 476 pàgs.

 

(També podeu
llegir un text de l’autora sobre la novel·la a
l’arxiu
adjunt…
)

___________________________

Núria
Esponellà

(Celrà, 1959) és filòloga i professora. Inicia la seva trajectòria literària en
la poesia. És autora de novel·les com Gran Cafè (Columna, 1998), Un
moment a la vida
(Columna, 1999), El mateix vell amor (Premi Ciutat
de Badalona, Columna, 2000), Temps de silenci (novel·la basada en la
sèrie televisiva, 2002) , Sunitha (Columna, Martínez Roca 2003), una
novel·la testimonial sobre l’experiència de l’apadrinament a l’Índia i La
Travessia
(Columna, 2005).

Ha guanyat diversos premis literaris entre els quals cal destacar el Premi
Ciutat d’Olot (1986), el Premi Mercè Bayona atorgat al poemari Un vent, una
mar
(Quaderns Crema, 1994), el Premi Goleta i Bergantí per La mirada de
la gavina
, prologat per Miquel Martí i Pol (Viena, 2001). Col·labora
habitualment als mitjans de comunicació.

També li ha estat atorgat el Premi Bonmatí de periodisme i el IV Premi Columna
per la novel·la La travessia. Més recentment, ha guanyat el premi Nestor
Luján de Novel·la Històrica amb la novel·la Rere
els murs
(Columna, 2009), de la qual reproduïm el primer capítol.

Font de la
informació: Pàgina web de l’autora a l’AELC.

______________________________________

El violinista celest agraeix a l’autora i a Edicions Columna les facilitats
per oferir aquest fragment als seus lectors.

  1. Company i col·lega Xulio,
    t’he dedicat un post de felicitació!
    El trobaràs a Plagueta de bord.
    MOlt bé la web!
    Ets un virguer!
    Salut i aferrades!
    Biel

  2. Hola Xulio! com anem? té bona pinta aquesta novel·la que recomanes… la posarem en la llista de lectures pendents, que es molt llarga, tot sigui dit. T’he fet una mica de publicitat al meu blog de la novel·la, he escrit una petita introducció i he penjat l’article que vam publicar al Més Tarragona. Veig que la novel·la va molt bé, enhorabona! i ens veiem en la presentació de Reus! Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!