La Bústia d'Xnet

Tecnopolítica i Acció Ciutadana en Xarxa

4 de març de 2017
0 comentaris

Proposta metodològica per al disseny d’un espai de vida futur

L’opinió d’aquest text és de la seva autora, no s’ha consensuat col·lectivament a Xnet.
Carta enviada a algunes persones actives en la construcció de la República Catalana.

Versió 2

Benvolgudes companyes i companys,

Des de la màxima humilitat (i la ingenuïtat d’una aprenenta, perquè m’he apropat a aquesta lluita concreta molt recentment), veig amb preocupació el desenvolupament de l’acció. Pel vici de no callar-me, em permeto aportar algunes consideracions des de les meves competències, per si són d’utilitat.

Les meves preocupacions parteixen de dues consideracions:

– Si es realitzés el referèndum avui, la independència perdria o, en tot cas, no guanyaria amb resultats que no fossin desgarradors. I perdria naturalment no pels espanyolistes convençuts, sinó per les persones amb una por raonable a un futur incert.

– Encara que el referèndum guanyés, la propaganda contrària, polaritzant en extrem, ha calat profundament fora de les fronteres de Catalunya i ha aconseguit que majoritàriament la resta de pobles d’Espanya odiïn el plantejament d’alliberament que s’està duent a terme a Catalunya. Catalunya estaria doncs tristament envoltada de pobles hostils i tindria, de facto, un embargament vital asfixiant.

Veig amb preocupació que no utilitzem el temps que queda abans del referèndum per encarar aquests problemes.

Crec humilment que, mentre es treballa amb intensitat en el vessant juridic i – dissortadament- judicial, la narrativa i les raons cada cop més s’ha deixat a la propia inèrcia. Per això derivem cap a un argumentari monotemàtic, el del referèndum que, per a l’imaginari col·lectiu -tant el favorable, com l’hostil o l’indecís- s’ha transformat en una finalitat i no en un mitjà.

Crec que la barreja de la narrativa per a la definició legislativa i de la narrativa per al disseny dels continguts allunya les persones que tenen perplexitats legitimes.

Des de les que poden ser les meves competències en mètod per a la democràcia del segle XXI i en campanyes narratives virals, crec que hi poden haver maneres per corregir aquesta situació.

Terminologia necessària en l’àmbit de la prudència legisaltiva i jurídica com ara “Procés” o “Transitorietat“, acaba sent el centre del discurs, renviant-nos a significats que ens recorden altres experiències que en realitat no volem a prop, com ara “Transició”.

La idea mateixa de “procés” té connotacions de no acabat i d’incertesa. Crec que el procés ja està acabat des de fa temps i que ara és el moment de la implementació; del disseny final, honrant la societat civil present i passada que ja ha construït infinitat d’elements programàtics perquè es pugui considerar fonamentalment el procés tancat i el disseny d’un nou estat es pugui concretar des d’ara mateix.

La meva proposta es basa, doncs, en dos punts que prenen la seva inspiració en la teoria política que vam proposar amb el Partit X:

– Com deia, crec que no es necessita un procés per a la creació de propostes d’Estat perquè les propostes programàtiques ja existeixen, són fortes i ja són sobre la taula. El que sí crec que es necessita és una metodologia eficaç, lleugera i democràtica per acoblar aquestes propostes i fer-les operatives i no excloents.

Es tracta d’aconseguir l’excel·lència del resultat reduint el dissens i ampliant el consens a través d’un procés d’esmenes ponderades de la realitat (metodologia DemocraciaYPunto – Partit X).

No parlem de verticalitat, però tampoc d’horitzontalitat. Parlem de teixir coresponsabilitat. Podem treballar inclusivament amb el que hi ha, amb les forces que realment existeixen dintre i –no menys important- fora de l’àmbit independentista.

– En la dicotomia de si és més interessant crear primer un Estat i després construir justícia o si l’Estat ha de sorgir des d’unes bases més justes, per a mi no hi ha dubtes.
I no ho dic per raons ètiques, que també. Ho dic per raons tàctiques.

L’únic que es pot proposar i que rebi més suports del que ja incondicionalment té, és defensar la novetat. Però, per simple instint humà de supervivència, la novetat és sempre menys acceptable.

Per ser acceptat, fins i tot per les nostres neurones, cap on anem ha de ser precís i clar, ha de pagar la pena; i sobretot, perquè es transformi en una força davant de l’hostilitat externa, ha de ser una realitat molt concretament dibuixada, desitjable per molts altres pobles dins i fora de l’Estat espanyol.

Això pot fracturar el front independentista? Si fos així, no podem criticar qui dubta votar per la independència perquè tem caure en una situació igual o pitjor.

Crec que és legítima la por dels que volen conèixer els continguts del nou Estat perquè la simple defensa d’una bandera els desperta suspicàcia davant del sorgiment d’una política sense continguts pràtics, basada en l’obediència cega o el fanatisme.

Per això, amb la força que hi ha ara, crec que es podrien aclarir moltes incògnites; concretar, per així rebre un suport més extens i la fraternitat de molts altres pobles i nacions.

Sé que tots vosaltres ja ho heu pensat i discutit des de fa molts anys (segles, més precisament) i des de molt abans que jo. Però on sí crec poder aportar alguna cosa nova, és des del punt de vista metodològic. Una metodologia que no sigui farragosa, sacrificada, excloent sinó molt àgil -no queda temps-; una metodologia dirigida també als escèptics i als que no estan disposats a una dedicació immensa en un procés complex. Una metodologia que pugui atreure l’interès i la curiositat dels no independentistes.

Quina cara se li posaria a la caverna si ja no es defensés el referèndum – perquè per descomptat es farà- i només es parlés dels continguts i de la vida a la futura República de Catalunya?

Seria un colossal hack a la narrativa polaritzant que s’ha imposat.
S’arribaria al Referèndum amb un disseny d’estat i un pla de vida per al futur.
Un estat que ha tingut en compte d’on ve, un estat dissenyat amb la feina feta per la societat civil en el present i en el passat, amb una participació inclusiva, estructurada i, per això, vinculant.

Una proposta que pot ser desitjable per altres pobles, una proposta envejable i integradora. Un model.

Espero que sigui útil. Podem començar avui.
Una abraçada.
Simona Levi

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!