xicranda

Cantata BWV 34

La Trinitat, d’A. Rublev

Dimarts vinent, 29 d’abril, se celebra el Dia Internacional de la Dansa a tot el món, diada proposada pel Comitè Internacional de Dansa de la Unesco en memòria del naixement de Jean-Georges Noverre, nascut en aquesta data l’any 1727 i considerat el pare del ballet modern. A Catalunya, el Departament de Cultura de la Generalitat i l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (APdC), faran un homenatge al pedagog, ballarí i coreògraf Joan Serra i Vilamitjana, que va morir el passat juliol.

El llegat artístic i pedagògic de la figura d’en Joan és ampli i brillant. Serra ha fet escola i ha deixat un gran nombre de persones, grans i petites, banyades del seu esperit, que han fet de la dansa un llenguatge d’ús personal i col·lectiu. D’entre les seves aportacions, destaca l’actualització de la dansa d’arrel com a dansa viva.

D’ençà de la seva mort, han plogut diverses iniciatives que no paren de créixer; entre elles, per exemple, hi ha la institució d’un premi amb el seu nom, Premi Joan Serra de Dansa Educativa, que convoca l’entitat municipal Institut Barcelona Esports, o la inauguració de la Sala Gran de la nova seu de l’Esbart Sant Cugat, del qual fou director, que durà el seu nom, Sala Joan Serra. Al III Congreso Internacional de Danza, que se celebra a Málaga aquests dies, també es parlarà d’ell. I la setmana vinent, el Dia Internacional de la Dansa, grans i petits li retran homenatge amb ballades a Barcelona, Girona i Reus. El 17 de maig, a Sant Esteve de Palautordera se celebrarà una gran festa participativa organitzada per la Factoria Mascaró i l’Associació Cultural en la qual, a més de moltes altres accions, la plaça on ballem Gitanes rebrà el seu nom i acollirà una placa de ceràmica de quatre metres amb la inscripció d’una frase seva: «El moviment el trobes dins, no el puc evitar, em sento moviment». Una frase, en aquest cas, en què és el llenguatge verbal que ens parla de moviment, i duu així amagat, en certa manera, l’homenatge a les seves vives, en la dansa, ‘frases de moviment’.

Ha rebut nombrosos actes d’homenatge arreu del territori per tanta feina feta i tan bona, i esperem que un dia puguem disposar d’un recull que doni fe del seu llegat, tant pel que fa a la creació i la intervenció educativa, com també a la recerca i divulgació del patrimoni, sobre el qual era un referent a l’hora d’establir criteri.

Hi ha artistes pedagogs que generosament sembren el seu art sense fer soroll però que arrelen amb profunditat, és el cas d’en Joan. Això sol passar amb la gent que ha fet atenció especial als infants des d’un respecte profund, normalment són persones que no cerquen el lluïment personal perquè la seva tasca neix amb vocació de servei. La nostra societat i la nostra cultura mereixen prendre nota del treball d’en Joan per créixer seguint els valors que ell va practicar i defensar amb el conreu de la dansa: la llibertat, el compromís, l’arrelament, la bellesa i la comunicació, juntament amb la reivindicació de la sensorialitat —massa sovint menystinguda— en el nostre desplegament vital.

article publicat a Núvol http://www.nuvol.com/noticies/i-ballarem-ballarem-ballarem/

En aquest enllaç podeu veure en Joan ballant amb els infants de la Garriga:

Ball de cintes

La pell volguda,
reclam d’intens viatge,
la pell captiva.

Latent, el teu bes
sotmet sense fermall
l’ampla desclosa.

Irrefrenable, l’amor
s’encarna en l’ara
i ens transfigura.

I esdevenim,
en el silenci ardent,
cant del desig.

De l’arena tupida
els secrets amagats
en nit colgada.

Del firmament,
l’ampla abraçada d’estels
que ens interpel·la
               i ens acarona.

Tot allò que és pressa
prest haurà passat;
sols el que roman
és el que inicia.

Nois, no malverseu
coratge a ser ràpids,
ni en l’intent de vol.

Tot és en repòs:
claredat i fosca,
el llibre i la flor.

R. M. Rilke  (Trad. Joan Vinyoli)

Diumenge vinent, diumenge de Carnaval, a Sant Esteve de Palautordera ballarem Gitanes.

El ball de Gitanes és un entremès, barreja de dansa i dramatització, que es balla als vallesos des de mitjan segle XIX. A Sant Esteve es va deixar de ballar als anys vint del segle passat fins que una colla encapçalada per en Joan Serra el va recuperar ara fa trenta-cinc anys.

Les Gitanes de Sant Esteve duen en la seva naturalesa l’ànima d’en Joan, això dóna a les nostres Gitanes diverses característiques: són intergeneracionals, donen sentit de pertinença, valoren la singularitat de cada ballaire, celebren des de l’alegria i la creativitat, fan de la dansa un llenguatge viu i arrelat a l’actualitat, són vigents com a eina expressiva col·lectiva i acullen la paròdia d’unes velles transgressores i juganeres. Hi ha una mena de segell artístic que es manifesta en un vestuari plàstic, la presència de les heures i la mimosa, els músics propers i integrats al col·lectiu…

Enguany serà el primer any que en Joan, que va morir pel juliol, no serà físicament present entre nosaltres, però més que mai hi serà en esperit.

Els artistes de la seva generació, universitaris del 68, solen ser persones amb un fort compromís social i cultural —i en el seu cas, també pedagògic. Li devem molt, al nostre mestre de dansa —d’ulls vivíssims i forta personalitat, de vitalitat i energia poderosa i amable—, i el trobem molt a faltar.

Deia en Joan: «Ballem a la panxa de la mare, als braços del pare, caminant amb un amic, a la festa del poble… i ballant produïm la nostra vida, i sobretot movem les nostres emocions i les nostres sensacions. Ho fem a partir del nostre cor, del nostre cervell, del nostre estómac, de la nostra mirada i de la nostra terra. El nostre gest és propi, individual i col·lectiu, i amb un caràcter definit per l’entorn, el sento un signe d’identitat. La DANSA, i també la dansa tradicional, és evolució, és canvi, és contemporaneïtat, és d’avui. La dansa és saber mirar, és percepció, improvisació, producció, experimentació i sobretot intuïció. Deixar fluir les teves emocions i sensacions i trobar l’expressió, simple i directa, d’aquest cos orgànic, mental i energètic. La dansa és troba en el gest més simple, en l’encontre més inesperat, en l’actitud d’un moment, en la mirada més subtil… és… en la nostra vida quotidiana.»

Figura pionera de la pedagogia de la dansa i coreògraf generós, ha deixat una empremta que esperem que no deixi de tenir seguidors. En pensar en ell i alhora en el seu llegat, m’agrada recordar aquella frase de Brossa: «L’art no és una força d’atac, sinó una força d’ocupació.»

Deia el seu admirat Delfí Colomé: «Amb l’art s’ha de ser rupturista i s’ha de ser empipador, i s’ha d’estar tocant el voraviu a la societat, als creadors, a la política… a qui sigui. Hi ha un component anarquista que fa que l’art vagi avançant.»

Ballarem amb les entranyes, com a tu t’agradava, Joan, i et retrem ho- menatge, un homenatge sentit que només es pot mostrar ballant i vull pensar i confio que allà on ets, fa dies que t’arriba l’olor de Gitanes. La teva, d’olor, ja la duem per sempre en la manera de mirar, de fer-nos presents, de conviure. T’estimem.                                  

Ball d’homentatge

publicat a Núvol: Olor de Gitanes 

LA PARAULA 

Basta dir una paraula: 
“pinotell” o “baladre”, 
i el món sona més clar 
que en claredats de rama. 
Quina claror rentada 
té el món a dins la boca! 

Quina tremolor antiga 
oir “ginjoler”, i sentir 
la lluminosa distància 
entre el color d’una branca 
i el seu nom que en mi sona! 

La paraula és el món 
que surt ungit de la fonda 
aurora constant de Déu 
dins nosaltres, amants pàl·lids. 

I som canyes humanes 
que sona Déu, sonant-les, 
quan parlam. Canyes fràgils, 
però plenes de música. 
 
               Blai Bonet

cliqueu, si voleu, aquest enllaç interessant