xicranda

Mirades des del guaret

Joan-Carles Mèlich, la lectura com a pregària

Dijous a la llibreria Documenta es va presentar el llibre La Lectura com a pregària, de Joan-Carles Mèlich, que ha publicat Fragmenta Editorial.

Mèlich és doctor en filosofia i lletres i professor de filosofia de l’educació. Autor de diversos llibres entre els quals destaquen La filosofia de la finitud (Herder), La lliçó d’Auschwitz (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), Ética de la compasión (Herder) i Lógica de la crueldad (Herder).

Van participar en la presentació la periodista Eva Piquer, el poeta Àlex Susanna, l’editor Ignasi Moreta i l’autor. L’acte va començar amb un parell de lectures, una de les quals és la que obre el llibre en el seu “Pòrtic”:

«NO PODIA DORMIR. Aleshores rellegia Nietzsche, Beckett i Wittgenstein. O també, a l’atzar, alguns Apunts de Canetti, Les flors del mal de Baudelaire i les Elegies de Rilke, de vegades Freud i els relats de Kafka; sentia música de cambra de Mozart, Un rèquiem alemany de Brahms, la Novena simfonia i La cançó de la terra de Mahler, la Nit transfigurada de Schöenberg, la Lulú-Suite d’Alban Berg o Epitaph, Starless i Exiles de King Crimson.

Agafava un dels meus quaderns de color violeta i escrivia, sempre amb ploma.

Era la meva pregària.»

La lectura com a pregària: Fragments filosòfics I aplega fragments filosòfics que l’autor ha anat recollint al llarg dels anys en el seu recorregut com a lector i que ha escrit en els seus quaderns de notes.

Aquests fragments giren a l’entorn de temes cabdals com poden ser la lectura, l’escriptura, l’ètica, la moral, Déu, la política, el sentit, l’educació…

Segons l’editor, Ignasi Moreta, Mèlich pensa escrivint i anotant els resultats de les seves reflexions. L’autor ha elaborat aquest recull pensant en el lector, no cal ser filòsof ni erudit per assaborir-lo i encantar-s’hi, aprendre i gaudir. El llibre conté moltes referències filosòfiques i literàries. Eva Piquer opina que el recull ens convida a pensar i ens dóna les eines per fer-ho, i que els fragments tenen sentit per si sols però estan encadenats de manera que un tema porta a l’altre  en un encadenament molt natural, gairebé magnètic. El recull és comparable, segons Piquer, amb un poemari perquè “en surts diferent de com hi has entrat”.

Segons Susanna, el llibre incita al diàleg meditat i fa viure la lectura “com a passeig, mirall, ressò, recerca”. Veu el llibre com el resultat d’una destil·lació lenta en la qual els fragments són fruits d’un procés de lectura i reflexió dutes a terme al llarg de molts anys. En ell, l’autor rellegeix literatura i filosofia i posa en qüestió una sèrie de conceptes: sentit/significat, educar/ ensenyar, ètica/moral, compassió/pietat…

A la presentació es va fer palès el desig que en un futur l’autor ens ofereixi un segon volum d’aquests fragments filosòfics, que aborden i defensen un pensament obert i defugen els pensaments que encaixen en un sistema.

«Allò que el deixeble busca en el seu mestre és la seva lectura. No pas una llista erudita de lectures sinó la seva experiència de lector, la sea pròpia lectura, com ha llegit, com ha interpretat, com ho ha convertit en experiència viscuda. El deixeble busca en la lliçó la lectura llegida pel mestre: el seu to, la seva trama, la seva textura. El deixeble no va a la recerca de la lectura per repetir-la; el veritable mestre no ho toleraria. Els mestres de veritat no volen ser imitats. El que el deixeble descobreix en les lliçons del mestre és una lectura que l’impulsi a llegir, o a llegir de nou, o a llegir altrament. Busca lectures que l’interpel·lin, que l’interroguin, que el llancin endavant, vers el que és nou, vers el que és desconegut.»

Publicat a Núvol

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“Una immensa font que raja sempre, que no s’acaba mai.”

No us perdeu l’exposició de Perejaume, Maniobra, al MNAC, fins l’11 de gener. Quina preciositat. Hi vaig anar ahir i em va emocionar. Sacralitat de l’experiència, reivindicació de l’arrelament i la sensorialitat, llaços entre pelegrins. Així ho ho vaig veure. I les obres, testimonis vius.

Vegeu l’enllaç al blog del MNAC sobre l’exposició:

http://blog.museunacional.cat/la-maniobra-de-perejaume/

marta merida

Una de les vitrines: una obra de Joan Miró, una mà, d’autor anònim, i Braç de la gegantessa d’Olot, de Ramon Amadeu i Grau. Foto: Marta Mèrida.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Plou a muntanya

IMG_2135

Plou a muntanya.

En les arrels fecundes dormen els somnis.

Lleus degoteigs bressolen els relats.

Amb perles d’humitat i encoixinat de boira

el gris obre les ales i abraça serralades.

Com els ocells, l’esperit s’arrauleix

i endreça en la quietud, la vida.

Que n’és de dolça, la tardor

quan els sentits i el cor li obren la porta.

IMG_2137

Publicat dins de General | Deixa un comentari

«Jo no sé lo que teniu/Que us estimi tant, muntanyes.»

muntanyes

Aquí dalt, quan véns de passavolant, amb la sola contemplació de l’entorn en tens prou per viure. La veu d’aquestes muntanyes imponents que sense dir res, retruny. L’oreig dolç, la llum del sol en els prats verds, el brunzir dels insectes… Les passes del vianant escàs, algun avió despistat i el silenci, tot fa la música del present. He sortit de matí a saludar el defora, a prendre vistes d’aquest lloc nou. M’ha commòs. Era inevitable. La veu de l’aigua, sempre present, llunyana, remorosa. La majestat de les muntanyes que es mostra amb un silenci dens i pregon. No havia vist encara cap gat d’ençà que ahir vaig arribar; avui he conegut el primer: color de palla, fugisser. He sentit i vist la mallerenga carbonera, ràpida; la cuereta blanca, mestressa del carrer. La vall és tan preciosa que no es pot expressar amb paraules. Els pollancres esparsos, com pinzells d’un verd tendre entre els prats i les boscanes. La carícia del sol matiner que fa llum a la bellesa perenne. Allà d’on vinc, la fressa i el soroll embruten. Aquí, la veu de l’entorn us parla. Sento les pròpies passes damunt del trespol de fusta; de lluny, les eines manuals, alguna borromba, els crits dels còrvids… Veig en silenci el vol senyorívol de les rapinyaires, observo com d’entre les més petites escletxes obertes entre les pedres de paret seca neixen les flors més delicades. Aquí dalt la natura es conserva encara molt verge i això colpeix. El seu poder, la seva potència, em situen davant del món i de mi mateixa sense concessions. El silenci i la bellesa em parlen de plenitud. I potser em diuen: quan varen començar alguns humans a no gaudir la vida? A inscriure’s en un mecanisme de maquinària pesant que marquen el rellotge, els terminis, la pressa, la manca de sentit i de presència?… Em temo que no hi ha equilibri possible sense maridar-se amb la natura.

El retorn a la natura verge sempre és una sageta que us eixampla el somriure interior.

finestral

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El deixondir

Lleument, lleument comencen d’aparèixer ambients difosos, unes ombres, uns colors, unes textures. També algun so que a penes segueixo, vesteix distretament vagues imatges que deixo passar sense massa consciència. A poc a poc, noto que el cos es deixondeix molt suaument. Em faig conscient de mi en notar la meva respiració lenta i tranquil·la. De vegades, apareix un missatge, com avui: “Sempre i mol” —així mateix escrit— que intento recordar. Més tard, còmoda en la vaguetat d’un entorn indefinit amb què em confonc, vaig destriant el present i somric, i em deixo acaronar pels sons que m’arriben de fora i finalment, es fa el miracle i em desvetllo.

Aquest regal, potser semblant al naixement, el visc cada matí finet finet fins que obro els ulls.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

la Tordera

Una libèl·lula blava tornassolada i la taca blau cel d’un gaig fugitiu que passa rabent trenquen el verd que s’excedeix en tons inacabables. En l’aigua freda i els còdols relliscosos tinc un palau. Les ullades de sol que travessen el verd translúcid de les fulles dels verns —que en pisos laminats fan cabana— i els reflexos daurats en els gorgs enllotats són una festa. I jo, mig peix mig ocell, sempre trobo el meu lloc sense fer res, només casant-me amb l’aigua.

Una excursió per les ribes de la Tordera que acaba al molí de la Llavina

Publicat dins de General | Deixa un comentari

«Guanyar la fonda pau de fer el que cal»

L’altre dia vaig anar amb la mare a visitar una pagesa amiga de la família. Si no arriba als noranta anys, poc se n’hi deu faltar. En la seva soledat, hi regnen la creativitat i l’ordre. El ritme de les hores i mudances flueix amablement i amb rectitud. En la gran casa que ella sola habita —tret del gat, que no deixa entrar més enllà del llindar de la porta— vaig poder observar i percebre el sentit de la vida. En un diumenge d’agost de sol batent, la casa era frescal perquè cada matí l’aireja de sis a deu. Al defora, les cigales rondinaven suaument. Plenament mestressa del seu univers, feineja incansable i acull les visites amb àpats que commouen, en què no hi falta cap detall. La seva solitud, que senyoreja cada jorn, revesteix de noblesa tots els seus actes, que proclamen una vida plena de sentit. Em vaig sentir petita, commosa, de poder rebre aquella gran lliçó. Les seves reflexions, que compartia, mai desequilibren els seus quefers diaris que, a pagès, imposen una atenció i sol·licitud acurats. El rellotge de paret, melodiós, cantava les hores amb dolcesa. Ella sap assaborir cada detall, cada minut, l’oreig, la bondat de les mans, o les virtuts de totes les plantes remeieres, Ella, com tothom qui ha viscut en coordinació amb la natura, sap molt bé quin lloc ha d’ocupar en aquesta vida i sap col·locar la raó i els sentiments en equilibri.

Vídua d’ençà de pocs anys, duu el dol amb una gravetat digna i sàvia. Camina amb dificultat, amb l’esquena encorbada, però encara condueix. Té l’auto, un 4L, que conviu amb les conserves i les eines de l’hort.

Vaig marxar amb la vivor dels seus ulls blavíssims i el somriure murri infiltrats a la pensa, i avui en un moment de pau, m’han retornat a la memòria.

(El títol d’aquesta entrada és un vers de David Jou).

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

pluja d’estiu

Perles d’aigua fan de joiells a tota la boscúria. Si vols, pots fer-te un niu en la terra humida i alimentar-te d’olor simfònica. En la quietud, potser es farà el miracle i s’aturarà, tremoladís, un verderol. Podràs, com sant Francesc, entendre’l. I et desfaràs del present mundà com d’un abillament innecessari.

Canta el verderol l’antic cant de bressol


Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ahir es va inaugurar la Documenta de Pau Claris

Quina sort que tenim tots plegats…
El llibreter ha trobat un company i successor i se salva el somni.
Quan vaig saber que la Documenta tancava em vaig entristir i vaig escriure un text de desconsol, però ara el dedico als valents, en Josep i l’Èric, i a tots els qui hem empès el futur amb alegria.

Orfes de llibreters

Les llibreries són santuaris de virtut,
la cova dels tresors,
finestres des d’on cartografiar mons possibles…
Safaretjos per esbandir ignoràncies,
grutes per escollir itineraris,
recers de companyia sempre disponible.
Fars d’intel·ligència,
refugis contra les inclemències amatòries,
rebostos de pensament i sensibilitat,
fresqueres d’imaginari col·lectiu…
i un llarg etcètera.
I les tanquen,
totes, d’una en una.

I en el paisatge urbà
ja no podem recórrer els camins fressats

amb aquella fina certesa:
que sempre hi haurà un llibreter

per atendre les ombres
amb un fanalet de paraules
per escriure la vida.

Com va venir a dir l’Oriol Tramvia ahir a la inauguració, som RICS de tenir un/s llibreter/s.


El nou local uns dies abans de la inauguració.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La claror

http://www.artble.com/imgs/b/8/5/318516/the_music_lesson.jpg
De muziekles, ‘La lliçó de música’, de Vermeer

La claror genera espais simbòlics, prenen relleu els gestos i els silencis.
En el miracle del temps viscut, l’amor vesteix estances.
L’alè dels déus insufla nous matins i com cadells joguinegem errívols.
Com en un quadre de Vermeer, la claror beneeix i revela l’actitud i els matisos.
La claror, potència delicada, és com un bes en un jardí silvestre.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Tots som escola


Avui, de camí cap al tren en tornant de la manifestació
he conegut un arbre nou. Ha estat una bella sorpresa.
Mai abans, passejant per Barcelona, l’havia trobat.
Per l’escola en català, hem anat a collir paraules i
ja en tinc una: eritrina o arbre del corall.


Erythrina crista-galli

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari