Des del confinament
Malauradament, només quan la tragèdia afecta el nostre primer món és quan reaccionem. Però en realitat, la tragèdia és present en graus molt elevats cada dia a moltes parts del món.
Des de l’amplitud del meu intern contemplo l’alè de la natura enmig de la desfeta, potser necessària, del nostre model de vida com a societat. Enmig de la consternació, i del dolor de tants, els ocells estimats no deixen de visitar-nos, i encara més, es mantenen fidels al seu viure. Rebo com un regal i un missatge transcendent la presència de la merla, del tallarol capnegre, dels tudons, i l’adéu de la cotxa fumada que només s’apropa en temps de fred. Tot això, al centre de la ciutat. Des del silenci, el contrast entre els sons agradables i desagradables és molt més explícit; ara sentim clarament les campanes i el cant dels ocells i només de tant en tant el desagradable motor d’un cotxe. La vida ens diu que anem errats, que l‘hàbitat i el model polític i social que hem creat ens devora i ens asfixia. En el recolliment trobem els senyals de quins són els valors que hem de protegir. Quan acabi el confinament, anem al bosc; som natura, allà trobarem respostes.