XXXV Cicle Els Orgues de Catalunya, juliol i agost.

Podeu consultar-ne la programació al web de l’Associació Catalana de l’Orgue:
http://www.acorgue.cat/cicle2015/programa2015.pdf
No desaprofiteu aquest cicle, fem que els orgues i organistes del país puguin seguir actius, val la pena!

Ahir, entre d’altres obres, vaig poder escoltar aquesta delicadesa de Mompou:

https://www.youtube.com/watch?v=s-YLhEJUocE

Captura de pantalla 2015-07-16 a les 9.42.40


 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Estem fent safareig sense fer bugada (Contra la mesquinesa en l’entorn virtual)

Cada dia m’incomoda més el nivell i el to de molts dels comentaris emesos a les xarxes socials, als diaris digitals de tota classe, als posts informatius, etc.

No cal que l’emissor tingui ideologia feixista o xenòfoba perquè parli sense respecte.

Quedo esgarrifada de veure el to de menyspreu, manca de respecte, desqualificació i mala educació, actituds que es fan evidents en missatges de gent de tota mena d’ideologia, que es considera a si mateixa demòcrata i de pensament obert i no excloent.

Malauradament, l’entorn virtual retrata la nostra veritable naturalesa. Una cosa són les idees i l’altra l’actitud i l’aplicació en la nostra vida. Per comptes de servir per ampliar coneixements i compartir mirades l’entorn virtual s’està convertint en un espai en el qual aboquem la nostra porqueria i mesquinesa, cosa que la manca de presència real de l’altre ens posa fàcil.

Dic públicament el meu malestar perquè m’agradaria que això canviés. De fet, les eines sempre són les eines, en aquest cas la comunicació virtual, però el fons depèn de nosaltres, i em penso que en un elevat tant per cent d’intervencions no ens honora com a espècie.

Haurem de fer un decàleg del bon ciutadà? De la persona amb els valors necessaris per a viure en societat amb capacitat d’atenció i respecte cap a l’altre tot i la discrepància? Ja no som petits. Estem fent tard.

Disculpeu que comparteixi la queixa, però és que cada dia que passa em sap més greu.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No digueu res

No digueu res.

Des de la font primera

tot es mou.

Respiren les fulles

i sagnen les escorces.

En la transparència del riu,

les pàgines del llibre.

Per cada bes,

per l’abraçada folla

canta el silenci,

prega el capvespre,

neixen les albades.

Un crit pregon

capgira els nostres passos.

Per a tota itinerància,

cuques de llum.

Cristalls de glaç

a la falda de l’espera.

No digueu res.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Brindis al mar

En la dolçor del pètal

i les ditades de núvols gris i malva,

ben en silenci

sento la veu de l’invisible.

Un foc antic que malda per volar

m’arrela arran de mar.

Desabrigada, espero noves hores

mentre les ones, fredoses, llauren l’esperit.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

horabaixa

M’agrada als capvespres

veure els punts de llum d’ambients recollits dins de les cases;

el vent és fred i el cel encara és clar,

i els punts de llum fan com espelmes.

Els gestos de la gent, suaus i lents

en el cau íntim,

m’arriben com carícies.

En el silenci, sento respirar el cor i els pensaments d’aquest veïnat urbà

que en el dia morent roman en la quietud

degustant com la nit ens transfigura.

Tot és etern,

l’instant més lleu esdevé roca de sentit en el camí dels dies.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Folk Laietà

 35 anys del disc de L’Harmònica Brava “Lo poder del cant”

Dijous a l’Auditori de Barcelona i dins del festival Tradicionàrius hi va haver un concert commemoratiu del 35è aniversari de l’edició del dis de L’Harmònica Brava, Lo poder del cant, un elapé en el qual una colla molt nombrosa de músics, molts dels quals són figures actives i rellevants en el seu camp en l’actualitat, van presentar una proposta innovadora i fresca sobre un repertori de música tradicional catalana des d’una visió que s’emmarcava en el moviment de la música laietana. L’Ona Laietana va sorgir als anys setanta i oferia un so de fusió amb influències del jazz-rock combinat amb essències mediterrànies com la salsa o la rumba.

Al programa de mà hi podem llegir: “La tradició i la modernitat es van trobar al disc Lo poder del cant (1980). Aquella agosarada experiència de fusió va ser punt d’arribada per a músics que venien del rock i el jazz (la prestigiosa Ona Laietana), i punt de partida per als que venien de la cançó i la música tradicional.”

Jordi Fàbregas, director del Tradicionàrius i membre fundador de L’Harmònica Brava deia a la presentació del concert que tot i que el disc no s’ha digitalitzat i d’alguna manera l’experiència va ser efímera i ha quedat perduda en el temps, els fruits són evidents. Aquella proposta de creació emmarcada en l’esperit d’obertura i transgressió del moviment de l’Ona Laietana va donar pistes i línies d’actuació a seguir que han trobat continuïtat en propostes posteriors. A l’escenari hi van coincidir representants de tres generacions i va ser una festa poder tornar a escoltar Lo poder del cant veient junts una bona representació dels músics que li van donar vida.

20150305_223611edited-680x365

Eduard Iniesta ha estat l’encarregat de revisitar la proposta de L’Harmònica Brava acompanyat per una banda de cinc músics amb els quals van compartir escenari alguns dels components de la formació dels 70: Joan Albert Amargós, Xavier Batllés, Carles Benavent, Pep Cabré, Marcel Casellas, Jordi Fàbregas i Saki Guillem.

Formaven la banda Juan Aguiar, Gabriel Amargant, Daniel Farran, Arnau Figueres, Eduard Iniesta, Quim Ramos i Manu Sabaté. La formació integrava instruments de corda propis de la formació de rondalla i també  violí, clarinets, saxos, tenora, gralla, guitarra i baix elèctrics, bateria, cajón, congues i d’altres percussions.

Publicat a Núvol

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Joan-Carles Mèlich, la lectura com a pregària

Dijous a la llibreria Documenta es va presentar el llibre La Lectura com a pregària, de Joan-Carles Mèlich, que ha publicat Fragmenta Editorial.

Mèlich és doctor en filosofia i lletres i professor de filosofia de l’educació. Autor de diversos llibres entre els quals destaquen La filosofia de la finitud (Herder), La lliçó d’Auschwitz (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), Ética de la compasión (Herder) i Lógica de la crueldad (Herder).

Van participar en la presentació la periodista Eva Piquer, el poeta Àlex Susanna, l’editor Ignasi Moreta i l’autor. L’acte va començar amb un parell de lectures, una de les quals és la que obre el llibre en el seu “Pòrtic”:

«NO PODIA DORMIR. Aleshores rellegia Nietzsche, Beckett i Wittgenstein. O també, a l’atzar, alguns Apunts de Canetti, Les flors del mal de Baudelaire i les Elegies de Rilke, de vegades Freud i els relats de Kafka; sentia música de cambra de Mozart, Un rèquiem alemany de Brahms, la Novena simfonia i La cançó de la terra de Mahler, la Nit transfigurada de Schöenberg, la Lulú-Suite d’Alban Berg o Epitaph, Starless i Exiles de King Crimson.

Agafava un dels meus quaderns de color violeta i escrivia, sempre amb ploma.

Era la meva pregària.»

La lectura com a pregària: Fragments filosòfics I aplega fragments filosòfics que l’autor ha anat recollint al llarg dels anys en el seu recorregut com a lector i que ha escrit en els seus quaderns de notes.

Aquests fragments giren a l’entorn de temes cabdals com poden ser la lectura, l’escriptura, l’ètica, la moral, Déu, la política, el sentit, l’educació…

Segons l’editor, Ignasi Moreta, Mèlich pensa escrivint i anotant els resultats de les seves reflexions. L’autor ha elaborat aquest recull pensant en el lector, no cal ser filòsof ni erudit per assaborir-lo i encantar-s’hi, aprendre i gaudir. El llibre conté moltes referències filosòfiques i literàries. Eva Piquer opina que el recull ens convida a pensar i ens dóna les eines per fer-ho, i que els fragments tenen sentit per si sols però estan encadenats de manera que un tema porta a l’altre  en un encadenament molt natural, gairebé magnètic. El recull és comparable, segons Piquer, amb un poemari perquè “en surts diferent de com hi has entrat”.

Segons Susanna, el llibre incita al diàleg meditat i fa viure la lectura “com a passeig, mirall, ressò, recerca”. Veu el llibre com el resultat d’una destil·lació lenta en la qual els fragments són fruits d’un procés de lectura i reflexió dutes a terme al llarg de molts anys. En ell, l’autor rellegeix literatura i filosofia i posa en qüestió una sèrie de conceptes: sentit/significat, educar/ ensenyar, ètica/moral, compassió/pietat…

A la presentació es va fer palès el desig que en un futur l’autor ens ofereixi un segon volum d’aquests fragments filosòfics, que aborden i defensen un pensament obert i defugen els pensaments que encaixen en un sistema.

«Allò que el deixeble busca en el seu mestre és la seva lectura. No pas una llista erudita de lectures sinó la seva experiència de lector, la sea pròpia lectura, com ha llegit, com ha interpretat, com ho ha convertit en experiència viscuda. El deixeble busca en la lliçó la lectura llegida pel mestre: el seu to, la seva trama, la seva textura. El deixeble no va a la recerca de la lectura per repetir-la; el veritable mestre no ho toleraria. Els mestres de veritat no volen ser imitats. El que el deixeble descobreix en les lliçons del mestre és una lectura que l’impulsi a llegir, o a llegir de nou, o a llegir altrament. Busca lectures que l’interpel·lin, que l’interroguin, que el llancin endavant, vers el que és nou, vers el que és desconegut.»

Publicat a Núvol

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“Una immensa font que raja sempre, que no s’acaba mai.”

No us perdeu l’exposició de Perejaume, Maniobra, al MNAC, fins l’11 de gener. Quina preciositat. Hi vaig anar ahir i em va emocionar. Sacralitat de l’experiència, reivindicació de l’arrelament i la sensorialitat, llaços entre pelegrins. Així ho ho vaig veure. I les obres, testimonis vius.

Vegeu l’enllaç al blog del MNAC sobre l’exposició:

http://blog.museunacional.cat/la-maniobra-de-perejaume/

marta merida

Una de les vitrines: una obra de Joan Miró, una mà, d’autor anònim, i Braç de la gegantessa d’Olot, de Ramon Amadeu i Grau. Foto: Marta Mèrida.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Plou a muntanya

IMG_2135

Plou a muntanya.

En les arrels fecundes dormen els somnis.

Lleus degoteigs bressolen els relats.

Amb perles d’humitat i encoixinat de boira

el gris obre les ales i abraça serralades.

Com els ocells, l’esperit s’arrauleix

i endreça en la quietud, la vida.

Que n’és de dolça, la tardor

quan els sentits i el cor li obren la porta.

IMG_2137

Publicat dins de General | Deixa un comentari

«Jo no sé lo que teniu/Que us estimi tant, muntanyes.»

muntanyes

Aquí dalt, quan véns de passavolant, amb la sola contemplació de l’entorn en tens prou per viure. La veu d’aquestes muntanyes imponents que sense dir res, retruny. L’oreig dolç, la llum del sol en els prats verds, el brunzir dels insectes… Les passes del vianant escàs, algun avió despistat i el silenci, tot fa la música del present. He sortit de matí a saludar el defora, a prendre vistes d’aquest lloc nou. M’ha commòs. Era inevitable. La veu de l’aigua, sempre present, llunyana, remorosa. La majestat de les muntanyes que es mostra amb un silenci dens i pregon. No havia vist encara cap gat d’ençà que ahir vaig arribar; avui he conegut el primer: color de palla, fugisser. He sentit i vist la mallerenga carbonera, ràpida; la cuereta blanca, mestressa del carrer. La vall és tan preciosa que no es pot expressar amb paraules. Els pollancres esparsos, com pinzells d’un verd tendre entre els prats i les boscanes. La carícia del sol matiner que fa llum a la bellesa perenne. Allà d’on vinc, la fressa i el soroll embruten. Aquí, la veu de l’entorn us parla. Sento les pròpies passes damunt del trespol de fusta; de lluny, les eines manuals, alguna borromba, els crits dels còrvids… Veig en silenci el vol senyorívol de les rapinyaires, observo com d’entre les més petites escletxes obertes entre les pedres de paret seca neixen les flors més delicades. Aquí dalt la natura es conserva encara molt verge i això colpeix. El seu poder, la seva potència, em situen davant del món i de mi mateixa sense concessions. El silenci i la bellesa em parlen de plenitud. I potser em diuen: quan varen començar alguns humans a no gaudir la vida? A inscriure’s en un mecanisme de maquinària pesant que marquen el rellotge, els terminis, la pressa, la manca de sentit i de presència?… Em temo que no hi ha equilibri possible sense maridar-se amb la natura.

El retorn a la natura verge sempre és una sageta que us eixampla el somriure interior.

finestral

Publicat dins de General | 1 comentari