On treballes ara?…

Com casen, en una diada de Reis, el jazz amable i juganer dels anys trenta amb la festa i amb una sobretaula en què dos parents de noranta-tres i noranta-cinc anys relaten les penúries de la infantesa, la cruesa de la guerra viscuda en pròpia pell, un d’ells amb lluita al front de la batalla de l’Ebre i camp de concentració inclòs, durant set mesos, a l’edat de disset, i tres anys i mig més fent el soldat, l’altre lluitant per no deixar-se arrabassar per la guàrdia civil vuit quilos d’arròs aconseguits amb risc i suor, gesta titànica que davant l’abús rebut el va posar malalt d’impotència i plor durant dies, tot explicat amb una enteresa que no amaga el plor de l’ànima per la pèrdua de la dignitat i tanta injustícia patides? Un regal inesperat, una lliçó de vida oferta des de la longevitat esgarrapada en què la vida sencera ha esdevingut pregunta i afirmació, davant la qual des del torbament emocionat et sents petita i honores el sentit de l’humor que durant dècades ells t’han brindat i ara, a la vellesa, encara els fa mal el record i no volen parlar-ne i et diuen seguidament per tapar el dolor: on treballes ara?…
El nostre cor és tan gran i alhora tan petit per hostatjar tantes emocions… Humilment, des del silenci commòs i respectuós, amb agraïment per la confiança que t’han fet i perquè el teu fill de vint anys s’ha endut una lliçó d’història i d’humanitat, comença en família una partida de dòmino.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*