«Jo no sé lo que teniu/Que us estimi tant, muntanyes.»

muntanyes

Aquí dalt, quan véns de passavolant, amb la sola contemplació de l’entorn en tens prou per viure. La veu d’aquestes muntanyes imponents que sense dir res, retruny. L’oreig dolç, la llum del sol en els prats verds, el brunzir dels insectes… Les passes del vianant escàs, algun avió despistat i el silenci, tot fa la música del present. He sortit de matí a saludar el defora, a prendre vistes d’aquest lloc nou. M’ha commòs. Era inevitable. La veu de l’aigua, sempre present, llunyana, remorosa. La majestat de les muntanyes que es mostra amb un silenci dens i pregon. No havia vist encara cap gat d’ençà que ahir vaig arribar; avui he conegut el primer: color de palla, fugisser. He sentit i vist la mallerenga carbonera, ràpida; la cuereta blanca, mestressa del carrer. La vall és tan preciosa que no es pot expressar amb paraules. Els pollancres esparsos, com pinzells d’un verd tendre entre els prats i les boscanes. La carícia del sol matiner que fa llum a la bellesa perenne. Allà d’on vinc, la fressa i el soroll embruten. Aquí, la veu de l’entorn us parla. Sento les pròpies passes damunt del trespol de fusta; de lluny, les eines manuals, alguna borromba, els crits dels còrvids… Veig en silenci el vol senyorívol de les rapinyaires, observo com d’entre les més petites escletxes obertes entre les pedres de paret seca neixen les flors més delicades. Aquí dalt la natura es conserva encara molt verge i això colpeix. El seu poder, la seva potència, em situen davant del món i de mi mateixa sense concessions. El silenci i la bellesa em parlen de plenitud. I potser em diuen: quan varen començar alguns humans a no gaudir la vida? A inscriure’s en un mecanisme de maquinària pesant que marquen el rellotge, els terminis, la pressa, la manca de sentit i de presència?… Em temo que no hi ha equilibri possible sense maridar-se amb la natura.

El retorn a la natura verge sempre és una sageta que us eixampla el somriure interior.

finestral

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a «Jo no sé lo que teniu/Que us estimi tant, muntanyes.»

  1. Victòria diu:

    La fortalesa i alhora la contenció de les muntanyes. Sí, eixamplen el somriure interior

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*