El deixondir

Lleument, lleument comencen d’aparèixer ambients difosos, unes ombres, uns colors, unes textures. També algun so que a penes segueixo, vesteix distretament vagues imatges que deixo passar sense massa consciència. A poc a poc, noto que el cos es deixondeix molt suaument. Em faig conscient de mi en notar la meva respiració lenta i tranquil·la. De vegades, apareix un missatge, com avui: “Sempre i mol” —així mateix escrit— que intento recordar. Més tard, còmoda en la vaguetat d’un entorn indefinit amb què em confonc, vaig destriant el present i somric, i em deixo acaronar pels sons que m’arriben de fora i finalment, es fa el miracle i em desvetllo.

Aquest regal, potser semblant al naixement, el visc cada matí finet finet fins que obro els ulls.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*