La pell volguda,
reclam d’intens viatge,
la pell captiva.
Latent, el teu bes
sotmet sense fermall
l’ampla desclosa.
Irrefrenable, l’amor
s’encarna en l’ara
i ens transfigura.
I esdevenim,
en el silenci ardent,
cant del desig.
De l’arena tupida
els secrets amagats
en nit colgada.
Del firmament,
l’ampla abraçada d’estels
que ens interpel·la
i ens acarona.
Tot allò que és pressa
prest haurà passat;
sols el que roman
és el que inicia.
Nois, no malverseu
coratge a ser ràpids,
ni en l’intent de vol.
Tot és en repòs:
claredat i fosca,
el llibre i la flor.
R. M. Rilke (Trad. Joan Vinyoli)
AMOR
I
Temptar a les palpentes novetats,
Gosar fer mil assaigs i balbuceigs,
Collir triomfs o caure en els combats,
Trencar antics costums i mercadeigs,
Asclar seguretats,
Comptar per focs i no per miralleigs,
Anar obrint sentits a nous esclats,
Tallar lligams, trencar restriccions,
Cremar cada cop més en claredats,
Crear realitat, formar nous mons,
Amar el desconegut,
Guanyar en fràgils cervells espais pregons,
Avencs vertiginosos d’absolut,
Amor per plenitud:
Tal és el pla secret d’aquest joc mut.
Tastar el destí al fons de tant d’atzar,
-Guspira, foc, incendi: certitud
Crescuda des de gota fins a mar-.
Cantar l’atzar que ens ha fet ser destí,
Cercar més lluny encar
-Claror, saber, felicitat, camí-;
Cremar d’amor i fondre instants i etern,
Tractar alhora de ser i d’esdevenir;
Gaudir i dubtar, conèixer cel i infern;
Guanyar la fonda pau de fer el que cal;
Gestar nous mons en el meu món intern;
Gosar saber-me efímer i mortal.
II
Com morir del tot, anul·lar-me en tu,
I res més després: paradís i fama
Sepultats, amor, en el teu cos nu.
Tota tu domini de claror, de flama,
I el teu pas de vent atiant el foc,
Roentor d’incendi que altre cos reclama.
I tant de plaer quan ja flama sóc,
Lliure, arrecerat, hoste dels teus ulls,
En tu, continent enllà de cap lloc.
Gasiva d’instants en què, oberta, aculls
La crema del meu afany freturós,
Naufragar mortal en els teus esculls.
Ara ser com vent en congost boscós,
Ser vertical, alt, i com pedra dur,
Neu blanca com tu en avenc frondós.
Com morir del tot, anul·lar-me en l’U,
Ignorar el meu nom al penya-segat,
Saltar al teu pou, hipnotitzat per tu.
Penetrant en tu, cim de claredat,
Recordar de cop en un llamp el viure,
Ofegar-me en tu i ser-me tu rescat.
Llepar la sal, la mel, la fel del teu somriure,
Enfollir de sol al peu d’una duna,
Ullar-te els ulls per ser claror ben lliure.
Gemegar de goig i cremar tot d’una,
Llum, de cop, d’un cel totalment encès,
I morir fet foc, èxtasi i fortuna.
David Jou