Olor de Gitanes
Diumenge vinent, diumenge de Carnaval, a Sant Esteve de Palautordera ballarem Gitanes.
El ball de Gitanes és un entremès, barreja de dansa i dramatització, que es balla als vallesos des de mitjan segle XIX. A Sant Esteve es va deixar de ballar als anys vint del segle passat fins que una colla encapçalada per en Joan Serra el va recuperar ara fa trenta-cinc anys.
Les Gitanes de Sant Esteve duen en la seva naturalesa l’ànima d’en Joan, això dóna a les nostres Gitanes diverses característiques: són intergeneracionals, donen sentit de pertinença, valoren la singularitat de cada ballaire, celebren des de l’alegria i la creativitat, fan de la dansa un llenguatge viu i arrelat a l’actualitat, són vigents com a eina expressiva col·lectiva i acullen la paròdia d’unes velles transgressores i juganeres. Hi ha una mena de segell artístic que es manifesta en un vestuari plàstic, la presència de les heures i la mimosa, els músics propers i integrats al col·lectiu…
Enguany serà el primer any que en Joan, que va morir pel juliol, no serà físicament present entre nosaltres, però més que mai hi serà en esperit.
Els artistes de la seva generació, universitaris del 68, solen ser persones amb un fort compromís social i cultural —i en el seu cas, també pedagògic. Li devem molt, al nostre mestre de dansa —d’ulls vivíssims i forta personalitat, de vitalitat i energia poderosa i amable—, i el trobem molt a faltar.
Deia en Joan: «Ballem a la panxa de la mare, als braços del pare, caminant amb un amic, a la festa del poble… i ballant produïm la nostra vida, i sobretot movem les nostres emocions i les nostres sensacions. Ho fem a partir del nostre cor, del nostre cervell, del nostre estómac, de la nostra mirada i de la nostra terra. El nostre gest és propi, individual i col·lectiu, i amb un caràcter definit per l’entorn, el sento un signe d’identitat. La DANSA, i també la dansa tradicional, és evolució, és canvi, és contemporaneïtat, és d’avui. La dansa és saber mirar, és percepció, improvisació, producció, experimentació i sobretot intuïció. Deixar fluir les teves emocions i sensacions i trobar l’expressió, simple i directa, d’aquest cos orgànic, mental i energètic. La dansa és troba en el gest més simple, en l’encontre més inesperat, en l’actitud d’un moment, en la mirada més subtil… és… en la nostra vida quotidiana.»
Figura pionera de la pedagogia de la dansa i coreògraf generós, ha deixat una empremta que esperem que no deixi de tenir seguidors. En pensar en ell i alhora en el seu llegat, m’agrada recordar aquella frase de Brossa: «L’art no és una força d’atac, sinó una força d’ocupació.»
Deia el seu admirat Delfí Colomé: «Amb l’art s’ha de ser rupturista i s’ha de ser empipador, i s’ha d’estar tocant el voraviu a la societat, als creadors, a la política… a qui sigui. Hi ha un component anarquista que fa que l’art vagi avançant.»
Ballarem amb les entranyes, com a tu t’agradava, Joan, i et retrem ho- menatge, un homenatge sentit que només es pot mostrar ballant i vull pensar i confio que allà on ets, fa dies que t’arriba l’olor de Gitanes. La teva, d’olor, ja la duem per sempre en la manera de mirar, de fer-nos presents, de conviure. T’estimem.
publicat a Núvol: Olor de Gitanes
