xicranda

Mirades des del guaret

Olor de Gitanes

Diumenge vinent, diumenge de Carnaval, a Sant Esteve de Palautordera ballarem Gitanes.

El ball de Gitanes és un entremès, barreja de dansa i dramatització, que es balla als vallesos des de mitjan segle XIX. A Sant Esteve es va deixar de ballar als anys vint del segle passat fins que una colla encapçalada per en Joan Serra el va recuperar ara fa trenta-cinc anys.

Les Gitanes de Sant Esteve duen en la seva naturalesa l’ànima d’en Joan, això dóna a les nostres Gitanes diverses característiques: són intergeneracionals, donen sentit de pertinença, valoren la singularitat de cada ballaire, celebren des de l’alegria i la creativitat, fan de la dansa un llenguatge viu i arrelat a l’actualitat, són vigents com a eina expressiva col·lectiva i acullen la paròdia d’unes velles transgressores i juganeres. Hi ha una mena de segell artístic que es manifesta en un vestuari plàstic, la presència de les heures i la mimosa, els músics propers i integrats al col·lectiu…

Enguany serà el primer any que en Joan, que va morir pel juliol, no serà físicament present entre nosaltres, però més que mai hi serà en esperit.

Els artistes de la seva generació, universitaris del 68, solen ser persones amb un fort compromís social i cultural —i en el seu cas, també pedagògic. Li devem molt, al nostre mestre de dansa —d’ulls vivíssims i forta personalitat, de vitalitat i energia poderosa i amable—, i el trobem molt a faltar.

Deia en Joan: «Ballem a la panxa de la mare, als braços del pare, caminant amb un amic, a la festa del poble… i ballant produïm la nostra vida, i sobretot movem les nostres emocions i les nostres sensacions. Ho fem a partir del nostre cor, del nostre cervell, del nostre estómac, de la nostra mirada i de la nostra terra. El nostre gest és propi, individual i col·lectiu, i amb un caràcter definit per l’entorn, el sento un signe d’identitat. La DANSA, i també la dansa tradicional, és evolució, és canvi, és contemporaneïtat, és d’avui. La dansa és saber mirar, és percepció, improvisació, producció, experimentació i sobretot intuïció. Deixar fluir les teves emocions i sensacions i trobar l’expressió, simple i directa, d’aquest cos orgànic, mental i energètic. La dansa és troba en el gest més simple, en l’encontre més inesperat, en l’actitud d’un moment, en la mirada més subtil… és… en la nostra vida quotidiana.»

Figura pionera de la pedagogia de la dansa i coreògraf generós, ha deixat una empremta que esperem que no deixi de tenir seguidors. En pensar en ell i alhora en el seu llegat, m’agrada recordar aquella frase de Brossa: «L’art no és una força d’atac, sinó una força d’ocupació.»

Deia el seu admirat Delfí Colomé: «Amb l’art s’ha de ser rupturista i s’ha de ser empipador, i s’ha d’estar tocant el voraviu a la societat, als creadors, a la política… a qui sigui. Hi ha un component anarquista que fa que l’art vagi avançant.»

Ballarem amb les entranyes, com a tu t’agradava, Joan, i et retrem ho- menatge, un homenatge sentit que només es pot mostrar ballant i vull pensar i confio que allà on ets, fa dies que t’arriba l’olor de Gitanes. La teva, d’olor, ja la duem per sempre en la manera de mirar, de fer-nos presents, de conviure. T’estimem.                                  



Ball d’homentatge

publicat a Núvol: Olor de Gitanes 

   


Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

divisa

Aparellar-me amb tu
besant la fosca nit i el dia clar,
des de l’entranya, ferits d’amor etern
fer camí nou esbojarrat de festa,
curull de serenor.

Per estimballs i coves,
per platges nues i prats meravellosos,
per afraus veritables i tendres tiges noves
transcorrerà el camí

de foc, d’ardor, de boja meravella,
de profunda presència,
d’amor regal dels déus,
barca preciosa de port per sempre lliure.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Traduccions/Translations

Aneu a veure aquesta obra que interpreta La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya i us commoureu en sentir, per exemple, el diàleg amorós que, impedit pel desconeixement de la llengua de l’altre, es nodreix dels topònims per expressar els sentiments.

Donar nom al territori és un acte profund que compromet la vida i la comunitat.
La identitat, allò de més íntim, neix del vincle que creem amb el món a partir del verb.

LA PARAULA 

Basta dir una paraula: 
“pinotell” o “baladre”, 
i el món sona més clar 
que en claredats de rama. 
Quina claror rentada 
té el món a dins la boca! 

Quina tremolor antiga 
oir “ginjoler”, i sentir 
la lluminosa distància 
entre el color d’una branca 
i el seu nom que en mi sona! 

La paraula és el món 
que surt ungit de la fonda 
aurora constant de Déu 
dins nosaltres, amants pàl·lids. 

I som canyes humanes 
que sona Déu, sonant-les, 
quan parlam. Canyes fràgils, 
però plenes de música. 
 
               Blai Bonet

cliqueu, si voleu, aquest enllaç interessant

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Per la llengua: la paraula

Davant la sentència del TSJC, fa bo de recordar el discurs de l’enyorat Joan Solà al Parlament:http://www.vilaweb.tv/solaels-diputats-teniu-la-responsabilitat-de-fer-que-aquest-poble-no-se-senti-subordinat
«Es pot tolerar que una comunitat s’hagi de qüestionar contínuament la bondat, la genuïnitat, d’allò que parla?… Volem o no volem ser un país normal?» Va bé, també, de recordar aquest poema de Joan Brossa:
Saltamartí
Ninot
que porta un

pes a la base i que,

desviat de la seva posició

vertical, es torna a posar

dret.
El poble.
 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari