L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Redòs per a la serenitat municipal

17 de setembre de 2007
Sense categoria
1 comentari

Si els fantasmes volaven

Aquests dies passats qualcú va dir al fòrum d’Urxella que si els fantasmes volaven podrien arribar a tapar la llum del sol

Però els fantasmes no volen. Els fantasmes arrosseguen feixugues bolles de ferro subjectes amb cadenes del gruix d’un braç, i els seus desplaçaments nocturns sempre grinyolen rac-rac-rac com les rates una teringa d’espants ben travats. Despatxen insomni  a l’engròs i a la menuda, matèria llòbrega, cremallons de fosca, pastissets cremats que no poden ser posats a la venda en el comerç diürn, perquè són estafades i podrien ocasionar reclamacions, sancions, i també indemnitzacions pels danys causats: danys i perjudicis.

Els fantasmes trevelen amb els mobles, trepigen la moixa adormida dins una senalla amb els seus moixons, tomben una antiga alfàbia per a salar olives reciclada en gerra per a la glòria de les gerberes grogues que renov cada setmana i escampen aigua pertot… Els fantasmes desconeixen la mesura de les coses, no tenen referències reals, eixamplen els seus dominis a força d’espremudes espasmòdiques semblants a cops de puny, a crisis epilèptiques, i assenyalen les seves actuacions valent-se d’estèrils  terrabastalls damunt les rajoles per repartir temor, terror, inquietud, ansietat, malestar.

Els fantasmes no podrien tapar mai el sol perquè no aixequen els peus ni un pam d’enterra, encadenats com estan, i perquè no surten de dia. Són com el Ku-Klux-Klan, els seus uniformes foren dissenyats a la mateixa sastreria. La claror podria posar de manifest la seva demolidora nul·litat.

Al sol tota la vida només l’han tapat els qui s’hi exposaven, els que s’hi han acostats. Breument, a mi me’l tapa l’ala d’un voltor, el descens en picat d’una àguila peixatera que ha vist un llobarro davant el pont de la Gola; el fuselatge d’un boeing d’una companyia escandinava; l’hidroavió apagafocs, quan esclata enmig del quadrilàter de cel i mar d’un blau magnètic que jo tothora veig, així talment com en Miquel Bauçà veia un tractor ianqui: metafísic.

Per poder tapar el sol han de saber volar amunt. Amunt com l’àguila, va guiar el nostre poeta. Enfora de la pasterada, no fos cosa que ens n’arribàs qualque esquitx. 

  1. M’agrumoll com la gelatina ‘Davies’, com l’engrut, com el tremolor de la cel·lulitis a les anques que s’assolellen damunt catifes de vellutat  ‘green’ arran de la fiola que traça la frontera entre la verdesca i el color de cel bebè de la piscina.

    Millor que ningú no posi l’escrot en remull mentre jo hi sigui. Faig picor. Provoc urticària. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!