Sota un cel ple de trencadissa de tests, atures la música i només sents escruixits; mires i tot és color d’aram, si ara plogués faria el mateix efecte que arreboçar-se dins un xaragall.
Després del caos de la cuina, toca envestir la ració diària de llenya banyada i, si pren, cames altes banda amunt les orelles del refugiat m’abandonaré al neguit dels qui estam immobilitzats per la força sense formular cap queixa i fins i tot amb devoció, havent-hi una altra manera d’esquivar el buit: ben aferrda a l’última novel·la de Paul Auster, a la preciosa sensació de joia i de plenitud que alguns grans artistes ens saben produir. Quina delícia, a més a més, que aquest autor ens hagi de fer l’advertència que ell escrivint fa trampa perquè res no arribi a ser tan rematadament trist com pot ser-ne el que ens hi fa sentir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo normalment escolto jazz que em resulta més tonificant, però de tant en tant també m’agrada sentir Bach. No me’n refiu de deixar-me portar gaire per la malenconia.
Espero que se t’encengui el foc.
Quan tenia foc a terra, anava a una fusteria a comprar retalls, i sempre procurava tenir al costat del foc alguns troncs assecant-se.
I vigila amb els testos.
la paleta de colors sense Bach. No me’n sé avenir, del teu comentari, perquè m’he topat amb ell just després d’haver sentit novament les seves “Variacions de Goldberg” interpretades per Glenn Gould. Tenia les que gravà el 1954 i 1955 i els Reis passats -sempre tan sorprenents- em portaren les gravades pel mateix Gould el 1981. Em fa mal triar. Claror en vena, certament.