Augmentaran (desgraciadament ho aconseguirem segur, entre tots i totes: centrals i perifèrics respecte d’un centre de gravetat infinita que s’eternitzarà; dretes i tortes; nacionates i ‘nasionale’…) les taxes de canibalisme ambiental. Quina gràcia, no?
Tot això sense haver fet res malfet -que jo sàpiga-. Colla de bàmbols que l’hem deixat fugir.
Au, tira milles tu sense les energies que et subministrava el morbo que avui en Blesa a les quatre de la matinada podria haver penjat un post, a tota pastilla amb la tassa de cafè fumejant davant del monitor, tot fent càbales de si avui seria un interior japonès o la baixa moral de dos picapedrers que tenen tanta de por de perdre la feina que planyen el temps de calar-se el casc protector. Merda per ell: perquè enguany ha posat nom a la primera pèrdua.
Com resistir sense la modernor vigorosa del seu discurs desinhibit, fresc, sensible fins a l’exasperació, vital, no empudegat amb veborrea política, fora baixeses ni poquedats.
Com veure-hi clar sense la nitidesa vegades tirant a obscena dels seus ulls, com travessar sense que ningú col·loqui una Pedra de Pas com a la novel·la Kafka a la platja de Murakami: definitivament, ‘allò que se m’escapa de Murakami’ (són paraules de na carme-laura), això mateix tan fràgil i esmunyidís, si en Blesa tanca la barraca podrem dir que assoleix un mot de la veritat. En Blesa és únic, no el podríem clonar.
Vegades insolent i desvergonyit, però mai vulgar, ha fet un caramull d’humanitat que podria fer desistir l’enemic més enconat: al qual, per cert, aconsella de clavar ‘mossegaetes’ de piranya en legítima defensa. Semblen petits atacs d’amor (‘hay amores que matan’) clavats a les orelles de l’enemic com si fossin aquells tendrums que el pensament de l’orelleta d’una senyoreta feia venir a Josep Pla. Tendrums com els de rosegar l’esquelet de la rajada fregida, havent-se pogut escapolir de la gelor que paralitza els sentiments de les natures deshumanitzades que ens miren d’abatre. Amb la cara destapada, enfora dels usos del KKK, lluny dels safaris furtius, de la brutalitat i d’allò que és tan sòrdid, incontrolable i abjecte que tenen el cinisme i el fer befa.
Valencià havia de ser: ja no podia ser d’una altra banda. No hi ha res com tocar fons per saber que ja passa d’hora de treure el cap de l’aigua.
Era un seductor, no un criminal: rebutjava tot allò que ens hagués d’arribar martiritzat prèvia capolamenta de persones i sentiments, i fugia com deu-mil llamps de l’embrutiment, la salvatjada i la cutror.
No sé si ja veuré la busca de brúixola ni com em podré tornar a orientar. De moment anam a la ronsa, enrevoltats d’aletes de tauró pelegrí, sota un cel que és a punt de descarregar tones de runa damunt els ossos de qualsevol nàufrag. Ah: i a l’estela del correu de Ciutadella que ara travessa la meva vidriera veig que s’hi enrosca un cap de fibló…
L’única salvació és saber que ell no és mort, com aquell altre iceberg que a les dotze de la nit passada vaig deixar surant sota la lluna. Ara mateix no veig la manera de reviscolar-me.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
N’hi ha res millor que ser segrestat per l’amor?.
També diu que la riquesa real està per damunt de la virtual. Això és el que ha fet en Josep Blesa: Aturar, mirar la cambra exquisida i oblidada i cantar-li una cançó d’amor. En Blesa roman a Vilaweb i, a més, ho aconseguirem: tornarà, per un sí o per un no, a fer magisteri, tot escampant un goig de viure i una saviesa professional. Jo no el vull aturar, sap el què fa i li respecto, fins i tot li entenc. Ha d’escampar dues boires i fer brollar una font per a que surti l’arc de sant Martí i encertar així el caminoi de l’olla de la sort. És molt bonica la teva catilinària, però, tota una lliçó de retòrica elegíaca, hipermoderna i autèntica.
Sabeu que vos seguesc. Ara amb cert distanciament. os porte endins del cor. Tampoc estic introbable. M’heu fet molta de conhort en aquests moments.
Un beset a cadascuna de totes i una abraçada fraterna a tots.
carissima Ics, fa massa dies que no passes per ací, tinc mono
Em sap greu que et trobis en plena barrina. Ja saps que tens els meus millors desitjos. I et repeteixo l’Amunt ! per què volar, com conduir, com viure, és fer-se “u”, fondres amb l’aparell que ens porta. Aleshores és com si la màquina responguès als pensaments i és perquè els pensaments demanen a la màquina alló que sí pot fer.
Tu bes tibant la palanca que la nau obeirà. (bé, aixó és la teoria….he he)
Saps que no t’he legit, que sóc mal lector. Però hem “volat” junts en aquell llunyà pont pel català quan esperavem, sense cap fé, un miracle que no va esdevenir segons els meus paràmetres però que ben segur va fer forat.
Aquests dies ho he reviscut gràcies a les “fàtues” del President Pöttering.
Recordes a “la pilarica”? (quina bruixa de Disney).
Els hi varem ensenyar com actuen els homes lliures…malgrat les cadenes.
Una abraçada de tot cor Xesca.
I vull tornar a escoltar el teu Merlin (el Canadair deu dur un Merlin a les ales)
Joan
O l’últim que apagui la llum. Aquesta novela ha estat guanyadora del Premi Ramon Llull (paguen Planeta i el Govern Andorrà, que és sobirà però d’aquella manera, en Lara sí que és sobirà per ser fill dels qui van entrar a Barcelona precisament ara fa anys -sempre fa anys d’aquestes desgràcies).
Sembla que ja estem prou macerats com per fer-ne “novela negra”. Ara ens falta el salt a Hollywood amb en Bruce Willys encarnant el paper del senyor Bernat.
Del Senyor Esteve al Senyor Bernat (també seria un bon títol)
Perquè no hem fet cas d’aquelles paraules: “Persevera Estevet, persevera”
Ens han venut més que traït, i aixó emprenya.