L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Redòs per a la serenitat municipal

4 de març de 2009
Sense categoria
2 comentaris

PER REENGANXAR LA BABALUSA

Repetim l’últim fragment (no capítol) publicat

Xesca | diumenge, 28 de desembre de 2008 | 01:35h

Aquells dies que vostè ja no sortia de la biblioteca, empijamat

Quina avinentesa em podia donar vostè de poder-li parlar dels meus neguits, aquell dia que em va camuflar la pistola dins d’un llibre, tot tirat de pijama de seda, tan resolt a morir-se d’una sola tacada? El recorregut de la llum que emetia la bombeta de l’atril per llegir nacrava les costures de la seda color palla amb un calabruix gelat, i ara tot aquell gel menut es dipositava entre les arrugues del vestit com si un peix hi hagués anat a desovar; i això era per fer entendre que vostè ja es trobava a la terra de ningú i ja feia part del patrimoni de l’Estat i d’allò que qualsevol podria reclamar. No era vostè que havia predicat El que és d’Espanya és dels espanyols? Hala idò: en voler ja en podien disposar. Perquè vostè, per poc que l’escoltassin, sempre ens havia fet creure que anava amb ells. Això sí: mentre va bellugar, era difícil que el poguessin prendre per castellà, perquè els castellans no reneguen d’allò que és seu o que tenen per seu: i amb això tampoc no feim com ells. Sigui com sigui, els malalts són de titularitat pública, igual que els morts, els pobres, els vells i tota mena de derrotats. Si els cans no el compixaven o les rates no l’envestien només era perquè donya Mariana no hauria consentit que li embrutassin la casa. Ja em pot començar a dir com li hauria pogut entrar a vostè jo aquell dia amb la història d’un suport per a cuixots que em feia tornar boieta i que per molt poc no va acabar amb mi. A vostè ja el mir assabentat que per acabar amb algú no és necessari arriscar-se gaire. Tramar la desgràcia d’algú, quan hom no té possibles per anar-se’n de creuer, surt tan bé de preu que és a l’abast de qualsevol. Deu ser la més democràtica de les diversions de la pobretalla.

          Vostè ho havia sabut sempre que a mi el pernil no m’agradava, encara que fos de porc negre que només hagués menjat aglans o figues; tampoc no agradava a n’en Nofre. Però cada vegada que jo arronsava el suport de pernils el feien tornar comparèixer i encara no m’havia passat pel cap la idea de tenir-hi sempre  un pernil encetat encara que només fos per protegir-me d’aquell estri inútil que em sobtava rere totes les portes de les meves conviccions més arrelades. Fins que no el vaig proveir de sentit. Si ara mateix vostè entrava dins la cuina, tapat amb un drap hi trobaria un pernil encetat. Quina llàstima que no el pugui convidar a menjar-ne, a vostè que es volia matar; és molt salat. D’ençà que ja no hi ha na Gabriela tan sols no menjam a casa, però cada matí abans d’anar-me’n al despatx en faig un tall gruixut amb la primera llesca, a fi que el cuixot quedi ben roig, com si a casa hi hagués vida (encara que sigui vida sostinguda amb menges estranyes) i el torn a cobrir amb el drap blanc que, amb una voreta de punt mallorquí i amb unes grans lletres blaves de punt de cadeneta adverteix que es tracta de cuixot, per si no ho haguessin vist. Na Consuelo deu canviar el drap cada dia, perquè em sembla que el brodat d’avui era color grana. Embolic la llesca amb un tros de paper d’alumni i en arribar a l’oficina la don a n’en Diego per fer l’arròs als cans rabiosos de Son Tizac, que si no fos per combatre la irracionalitat del suport per a pernils ja no hauríem de seguir alimentant, des que en Marçalet i jo vam decidir renunciar a la salvatjada d’un camp de golf i fer una gran plantació d’aloe vera per proveir els laboratoris que treballen en la nostra línia cosmètica. Els ecologistes ja no necessiten acampar, tenen les claus de les cases i organitzen trobades i simposis on ens posen com models; i això que mai no havíem guanyat tants diners. Però ja ho veu supòs pare estimat que si no hi hagués un pernil encetat sempre o faria estona que m’hauria desfet del suport de pernils o faria estona que m’hauria haguda de divorciar. No li vaig poder donar vent, a aquell suport de teka i acer inoxidable, però almenys vaig trobar la solució per fer-lo operatiu o per impedir que fos aberrant, encara que només se n’aprofitassin uns cans igualment artificials. Per contra, no m’he sabut desfer d’un enfilall de pebres secs penjats dins la cuina: aquesta pinzellada de color i de menjar tradicional que no és res més que una farsa de la felicitat. No n’estic gens segura que na Consuelo els renovi cada any.

          Veia que vostè em deixaria tota sola amb els meus trastos; veia que es preparava per escampar.

          Aquells dies jo duia l’avenc del rebost dins la mirada tal com les serps hi duen els seus verins paralitzants. El rebost, aquell crull de l’infern. Una sola ullada que vostè hagués donat al meu rebost li hauria bastat per aconseguir una visió panoràmica de tota la meva vida; per això jo evitava entrar-hi. Hi havia un colador tipus xinès de colar brou de peix, només que sense punta: amb la punta truncada. Havia estat de la padrina d’en Nofre. Hi havia copes de tots els models de cristalleria que havien estat a la venda en qualsevol comerç del ram, a Mallorca, des que fabricaven copes, incloses les de vidre bufat que havien posat de moda els fenicis. Hi havia plats de dues dotzenes de vaixelles jubilades. Hi havia quatre ralladors. Hi havia dos cullerots de fusta foradada per treure les olives… Amic meu, cuc, eriçó: em voldria informar què havíem de florir dos cullerots d’olives? M’ho digui, per favor. No s’hi valen excuses, no em surti que eren cullerots de dues mides. No em faci voltar el cap amb el tamany de les olives ara vostè. Les olives, aquí a Mallorca com a mínim, no es classifiquen per tamanys.

          El dia que na Consuelo endreçava el rebost, els munts eren homogenis i jo no pensava tant en na Rafela. A sota sempre hi havia les safates, la més grossa a baix de tot; i les piles de plats fondos i les de plats plans eren regulars i geomètriques. Però arribava el dia en què les palanganes tornaven a naufragar entre dos munts desiguals d’escudelles, i les grosses apareixien per damunt de les petites així com el fons remogut de la mar s’escampa per la línia de la platja després d’un temporal. I l’enyorament de la meva tia era una cosa desproporcionada, fins que na Consuelo ho veia i de bell nou endreçava. El rebost era una finestra al caos, don Marçal, i jo no hi podia entrar si no era armada. Gràcies per la pistola, i perdoni que li parli del rebost: les peroles deuen fer molt de renou si interrompen el silenci de la glòria.

          El vespre abans de venir-lo a visitar havia tingut convidats a casa meva (una cosa per cert que fa molts anys que vaig llevar): el gerent de l’empresa de càtering que s’ocupava de les vaixelles i les copes per muntar bufets particulars. La idea de fundar la meva pròpia empresa de càtering encara no m’havia passat pel cap, i la veritat és que tampoc no m’hi havia passat –encara- el futur de na Júlia, que aquells dies que li dic començava a donar-me maldecaps amb els homes: una cosa que a la senyora Fernanda que era sa mare no semblava preocupar-la gens però que jo vaig veure que si no li posava politxó ens farien cançons. Era intel·ligent, bona estudiant i arromangada, però, igualment que a vostè, el seny de baix li feia perdre el d’alt, Així és que vaig resoldre, després d’assessorar-me, enviar-la a Japó: un lloc que en temps d’en Marçalet no ens quedava gens enfora i on hi estàvem molt ben relacionats, sobretot el seu fill (per a la meva desgràcia). Tenir na Júlia allà era l’excusa que jo necessitava per incrementar la vigilància. 

          Però ara li deia d’uns convidats que vaig tenir a sopar, una parella d’alemanys. Ella era una rossa de pot que semblava que la mar l’havia treta i que si li hagués fet autostop vostè no s’hauria aturat. És ben cert que aquells dies que vostè anava empijamat puc dir que jo vaig perdre la xaveta. Na Júlia m’havia preparat una cuixa de xai amb mel i romaní amb uns tomàquets confitats de guarnició que pareixia mentida que fossin fets d’una cuinera cap esflorat que em pens que encara no tenia quinze anys i que em removien més del compte el pensament amb vostè empijamat, ja que no els podria tastar. Però del puré de patata na Júlia no n’havia volgut saber res i va donar instruccions a na Consuelo perquè el fes en l’últim moment, insistint amb un polsim de nou moscada que m’ha quedat dins el cervell, de tant que l’hi remarcava. I mentre na Consuelo bollia les patates jo vaig entrar al rebost a cercar el passapurés; no el vaig trobar i la meva pastera va fer via cap al naufragi.

         Vaig enviar na Consuelo a la botiga: a dur una capsa de puré de patates. No em vaig complicar l’existència per un puré de patates. Això sí: de la meva incursió a la tenebra del rebost me’n va quedar la imatge d’una cafetera italiana de dos cafès que no la fèiem servir mai, però que cada vegada que na Consuelo endreçava el rebost (durant vint anys ha fet igual) sobrevivia. La tia Rafaleta el primer any ja se n’hauria desfeta. Avui me l’he mirada profundament, sense complexes, a aquesta cafetera com de joguina: però encara no he trobat el coratge de comunicar-li que fa temps que he descobert que m’enterrarà. Sí, don Marçal: a mi m’enterraran perquè no m’he pogut desfer d’una cafetera italiana. La dec haver llençada cent vegades; però cent vegades, com un boomerang, m’ha tornat a comparèixer no sé com, i no li donava importancia. El cas és que en tenia tanta, d’importància, aquest saber com, que si hagués vist a temps que ho havia d’esbrinar potser hauria pogut treure els peus de la gelor del clot que vostè va excavar amb els ulls closos de talp i un dit que m’assenyala. Però la corpulència de vostè és aclaparadora i em succiona, m’arrossega amb l’al·luvió i em barreja amb arrels i rabassons, i els braços de vostè s’embarriolen i en Marçalet mostra un ull i n’Agustí una peça que molts anys abans de caure d’un avió li havia posat el dentista.

Respon a rginer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!